De les inundacions

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsOh l’aigua, la bona aigüeta regadora, transformada en enemic! ¿Com pot ser, això? -Ahir tu corries, plàcida, bulliciosa, cantanta, per l’acèquia. I avui t’infles tràgicament i te gires contra mi. -¿Com pot ser, això, aigua?... El vell poble persa, en què l’obra del regadiu va ser epopeia de dolor i heroisme, diu que havia fet un pacte amb l’aigua: “Tu, frescor divina -li deia-, tindràs una casa feta per mi. És a dir que jo, home, t’hostatjaré. Tu, en canvi, viuràs i treballaràs tranquil·la i alegrement, a casa...” D’això se’n ve a dir Política hidràulica en els temps que corren. I és bonic nom.

-Llàstima del malgasto... -Perquè, ben entès, ¿hi hauria res més profund que això de que l’aigua, la cosa informe, devingués política -comble d’organització, de vertebració, d’humanització? Mes per a què devingui política, ciutadana, l’aigua -l’hoste-és necessari que abans devinguin polítics, ciutadans, els homes hostatjadors... I ai, aquests pobres murcians, víctimes d’una inundació avui, deuen ser-ne una mica lluny, de ciutadania! I vet aquí que l’aigua se’ls torna anàrquica. Com ells mateixos. Com l’Estat que els governa. Com tot, malaventurosament, per aquests voltants... -Un eminent amic meu m’escrivia de Londres, corprès per l’ essencialitat de l’ordre ciutadà en els grans països: “Com sembla anarquista el nostre Brusi [el Diario de Barcelona, monàrquic i conservador], llegit aquí!” I, és clar, si el Brusi és anarquista, ¿com voleu que sigui política constantment l’aigua, la rebeca aigüeta regadora?