Publicitat
Publicitat

La investidura sentenciada

La sentència del Tribunal Suprem ha estat, alhora, una galleda d'aigua freda sobre la investidura d'Artur Mas i un senyal d'alarma a aquesta primparada sociovergència. En primer lloc, quan Catalunya enceta una nova etapa presidida per una pacífica -voldria Mas- transició catalana, va el Tribunal i dispara un torpede a la línia de flotació de la construcció nacional. Ho fa perquè tres famílies, tres, han dut la protesta al despatx d'un personatge ultramuntà que la va traslladar al Suprem, on uns senyors que no deuen haver trepitjat Catalunya en sa vida dictaminen que cal més castellà i menys català a les nostres aules. Tot plegat seria esperpèntic i motiu suficient per dir-los "Va, deixeu-nos en pau", si no fos que la destrucció sistemàtica i constant del català és part de la construcció espanyola. La segona advertència és que han estat precisament el PSC i CiU els dos actors que amb més parsimònia han dit que no n'hi ha per tant. Si aquesta és la transició catalana emparada en el dret a decidir… Ara fa poc vaig sentir, en una tele molt espanyola, que algú deia una cosa terrible: que l'Estat autonòmic havia fracassat perquè no havia calmat els nacionalismes -que sempre en volen més i més- i perquè, agafeu-vos, no s'havia espanyolitzat Catalunya. O sigui que era això. Espanyolitzar Catalunya: si en aquesta terra s'esborrés, o es folkloritzés, el català, s'esvairia la identitat nacional i Catalunya seria una tranquil·la província espanyola com les altres. Deixant de banda la sempiterna intolerància espanyola a la diferència, aquest és el motiu principal de la insídia: el català obre pas a una consciència nacional que els incomoda. Doncs la sociovergència investida opina que no cal esquinçar-se les vestidures. Però sí que caldria, perquè quan l'Estat que t'empara, és un dir, es dedica a destruir-te, sigui segregant València de Barcelona -un mercat cultural que es trosseja-, sigui posant els trens on no toca, sigui empetitint-te l'aeroport o expulsant el català de les aules, aleshores cal precisament aplicar el dret a decidir que ja n'hi ha prou.

Per això aquesta investidura sociovergent és un mal auguri. L'hi ha dit el senyor Mas al senyor Puigcercós, quan es parlava de referèndums: una part de la societat catalana no vol la independència. D'acord. Però una altra part sí que la vol i, quan es tracta de no fer mullader intern, una de les dues parts ha de cedir en benefici de l'altra. El senyor Mas troba que han de cedir els de sempre: els que volen més nació i menys Espanya. Això és exactament un tic pujolista: que no se'ns trenqui el país, deia el patriarca, que cedeixin els de sempre. Potser ja és hora de canviar això i fer un país millor per a tothom. Artur Mas ha congriat vots independentistes, vots convergents i vots d'aquest sector desencantat de l'esquerra que ha posat esperança en el canvi i que no té problemes a votar un nacionalista. També l'ha votat la intel·ligència del país, els sectors dinàmics i emprenedors. Aquest és un fantàstic graner de vot compartit amb ERC i amb l'independentisme emergent que Solidaritat ha portat al Parlament. I és, en sentit estricte, la majoria social que acabarà portant el país a la independència.

Hauria estat lògic, doncs, que tots aquests votants, representats per les respectives opcions, fessin pinya per acomplir el desig col·lectiu: que el senyor Mas presidís la Generalitat amb la vista posada en un tractament de xoc a la crisi -empenta i excel·lència- i en el molt hipotètic pacte econòmic del 2012. Dit d'una altra manera: fem el que podem amb el que tenim, de moment, i quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà (i si no aquí tenim els activíssims tribunals espanyols), posem el president contra la paret i que opti per mentir o per decidir. Aquesta investidura nacional hauria estat una continuïtat del teixit social que ja s'ha decidit per la independència, malgrat que no sap encara si la vol de pressa o en petites dosis. Per contra, la intransigència de Puigcercós i Laporta, i els respectius grups, ha forçat una sociovergència que posa els ulls en la direcció contrària. Artur Mas està situat al mig, pot mirar cap a una banda o cap a l'altra. Ara l'atenció se centra a no crear tensions amb Espanya i arreglem els afers de casa. Però, com és notori, els afers de casa estan perpètuament interferits per Espanya.

Si l'independentisme parlamentari es torna feixuc, irritant i monocord, hi perdrà bous i esquelles. En moments de crisi, la gent demana que tothom cooperi -tot i que el llorer se'l pugui endur un altre- i que se li posi davant un horitzó esperançador. No hi ha cap horitzó més engrescador que la llibertat, sobretot quan la insídia és sorda i constant, com ho era la lluita que cantava Raimon. Ens estan desfent. Fer que els moviments de Mas quedin condicionats pel control a distància del PSC, que està cridat a ser el partit que posi fre a la independència, ha estat una pèssima opció dels partits independentistes. Només calia abstenir-se i pastar, Parlament enfora, aquesta majoria social que ja existeix i espera ser cohesionada. I liderada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT