Publicitat
Publicitat

La ira del PP autèntic

Aquest cap de setmana els militants del PP de les Balears han celebrat un congrés històric, com tots, amb l’objectiu d’escollir el seu secretari general entre un fatxa i un arribista. És a dir, d’una banda José Ramón Bauzá, inenarrable expresident del Govern Balear a qui ningú havia demanat que es mogués del seu escó de senador, on se l’havia enviat a podrir-se políticament a la rajoyana manera, i de l’altra Biel Company, que a pesar d’haver estat el conseller estrella de l’executiu presidit per Bauzá (macroconseller, en deien) ara és el seu rival irreconciliable i compareix abillat amb les vestidures oficialistes. Tots dos van culminar la seva obra de govern amb els pitjors resultats que hagi obtingut mai el PP en unes eleccions a les Balears, però ara divergeixen en l’anàlisi del fracàs: mentre que Bauzá s’acusa tan sols d’haver confiat “en les persones equivocades” (verbigràcia, Company), l’exmacroconseller reconeix que el govern dins el qual ell va manar tant es va equivocar “en les formes”, matèria en la qual és àmpliament reconegut per ser més aspre que una arada. Sigui com sigui, Bauzá ha acabat liderant el corrent espanyolista del partit (negació i combat sense treva contra la llengua catalana), mentre que Company encapçala el vessant “regionalista” (reconeixement bien entendido de la llengua, glups, catalana, amb especial èmfasi en “les modalitats insulars”, que Company no es cansa de recordar que surten esmentades en algun lloc de l’Estatut d’Autonomia).

El titular del congrés es divideix entre la més que folgada victòria de Company i l’estrepitosa castanya de Bauzá, totes dues no per anunciades menys rutilants. Per al·lucinant que sembli, això, per als sectors més extrems del PP espanyol (que no són residuals ni poc influents), equival a “la rendició de Rajoy a la imposició de la llengua catalana i dels Països Catalans”, tal com escrivia ahir Jiménez Losantos a Libertad Digital, després que dissabte el PP illenc tombés una ponència que pretenia promoure la “lléngo baléà” (crec que s’escriu així) que promouen Bauzá i els seus camarades. És el triomf dels maricomplejines, que suscita tota la ira del PP autèntic, el de la nostàlgia falangista gens dissimulada. I que pot resultar rocambolesc i ridícul, però que -ho subratllem- té un pes específic gens menyspreable dins el partit.

El PP pot haver rebutjat un personatge com Bauzá, però no per conviccions democràtiques, sinó perquè és un perdedor: si hagués repetit majoria absoluta no dubtarien ara mateix a seguir-lo amb les files ben tancades. El PP conviu, confraternitza, negocia i acorda el que convingui amb el seu sector més ultra, com va fer el mateix Company acceptant governar de bracet del seu ara odiat Bauzá, o com fa cada dia Rajoy, expert a navegar entre el moderantisme socialdemòcrata i l’exaltació espanyolera més grotesca, per molt que aquest doble paper de puta i de Ramoneta posi nerviosos els Losantos de guàrdia. I aquest és el joc que jugarà d’avui endavant el PP de les Balears, a l’espera de recuperar el bastió illenc perdut.

Més continguts de