Publicitat
Publicitat

El 116 i el 155 no són intercanviables

El govern, amb el concurs del Senat per majoria absoluta, pot adoptar les mesures necessàries perquè la comunitat autònoma cessi en l’exercici desviat del dret a l’autonomia

En diversos mitjans de comunicació s’han publicat aquests últims dies articles en els quals o bé s’informa o bé s’opina sobre la possibilitat de recórrer a l’article 116 o al 155 de la Constitució espanyola per fer front al desenvolupament del Procés a Catalunya. En la informació sobre el debat que sembla que hi ha dins del govern espanyol a favor d’una via o l’altra, o en l’opinió que expressen els columnistes que escriuen sobre això, sembla que es doni per descomptat que la Constitució permet l’opció per una via o l’altra, com si fossin intercanviables a l’hora de respondre al repte que suposa el procés cap a la independència a Catalunya.

És veritat que tant l’article 116 com el 155 són a la Constitució sense que es pugui establir ordre jeràrquic entre ells. És veritat que tant l’un com l’altre preveuen instituts de protecció excepcional o extraordinària de l’Estat; l’article 116 els estats d’alarma, excepció i setge, i el 155 la “coacció federal”. I és veritat que és el govern el que pot activar-los, amb el concurs del Congrés de Diputats en els primers i amb el del Senat en el segon.

¿Això vol dir que, per fer front a l’emergència que s’està vivint a Catalunya, el govern espanyol pot recórrer indiferentment a la protecció excepcional prevista a l’article 116 o a la protecció excepcional prevista al 155, com si fossin intercanviables? De cap manera. Cadascun d’aquests dos articles és a la Constitució en un lloc molt diferent i per respondre a emergències de naturalesa molt diferent.

L’article 116 és l’últim del títol V de la Constitució. Ve precedit pel títol dedicat als drets, els deures i les llibertats dels ciutadans i dels títols dedicats als dos poders de naturalesa política, a través dels quals s’assegura la direcció política de la societat i de l’Estat: els poders legislatiu -Corts Generals- i executiu -govern i administració pública-. En tots els articles anteriors al 116 la Constitució preveu la normalitat, és a dir, quins són els drets que poden exercir els ciutadans en condicions d’igualtat i quin és el funcionament regular dels poders legislatiu i executiu.

Sembla que es doni per descomptat que la Constitució permet optar entre els articles 116 i 155

En l’article 116 la Constitució introdueix la perspectiva de la anormalitat, és a dir, què passa quan ens trobem davant d’una circumstància extraordinària o excepcional: com es veu afectat l’exercici dels drets i quines alteracions es produeixen en el funcionament regular dels poders legislatiu i executiu.

El poder judicial comença a l’article 117, perquè és substancialment resistent a l’excepció, no es pot veure afectat per cap circumstància per molt excepcional que sigui.

L’article 155 ocupa una posició similar a la de l’article 116 al títol VIII, pel que fa a l’exercici del dret a l’autonomia per les “nacionalitats i regions” que integren Espanya.

En aquest títol VIII de manera esglaonada es van preveient els diferents moments d’exercici del dret a l’autonomia:

1. Iniciativa del procés autonòmic: vies previstes als articles 143 i 151 amb els afegits de l’article 144 i disposició transitòria segona.

2. Procediment d’elaboració i aprovació de l’Estatut d’Autonomia d’acord amb la via d’accés que s’hagués seguit.

3. Arquitectura institucional de la comunitat autònoma: Parlament elegit per sufragi universal, govern elegit pel Parlament i responsable davant el Parlament i el Tribunal Superior de Justícia.

4. Distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes.

5. Control dels actes dels òrgans de les comunitats autònomes.

6. Presència de l’Estat a la comunitat autònoma a través del delegat del govern.

Aquests són els moments de l’exercici del dret a l’autonomia en la normalitat i estan regulats a la Constitució entre els articles 137 i 154.

A l’article 155 la Constitució introdueix la perspectiva de la anormalitat. ¿Què passa i com es reacciona quan es produeix un exercici desviat del dret a l’autonomia per una comunitat autònoma, quan una comunitat autònoma incompleix les obligacions que li imposen la Constitució o la llei o atempta greument contra l’interès general d’Espanya?

Per això hi ha a la Constitució l’anomenada coacció federal. El govern, amb el concurs del Senat per majoria absoluta, pot adoptar les mesures necessàries perquè la comunitat autònoma cessi en l’exercici desviat del dret a l’autonomia i retorni a la normalitat.

Significa, doncs, que l’article 155 i únicament el 155 és el que es pot activar per reaccionar davant d’una situació com la de Catalunya. Cap altre.

Sense ordre no hi ha coneixement, em va recordar permanentment el meu mestre, el professor Lojendio, quan m’iniciava en la meva formació com a constitucionalista. En qualsevol de les àrees del saber. Però en el món del dret, encara una miqueta més.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT