Publicitat
Publicitat

Pregària per Txernòbil, 30 anys després

La vaguetat exasperant de les dades sobre les conseqüències de l’esclat del reactor número 4, lluny d’haver-se solucionat amb el temps, s’ha vist agreujada

Avui, 26 d’abril, fa exactament trenta anys que es va produir l’accident nuclear de Txernòbil (Ucraïna). Voldria pensar que l’efemèride bastaria per provocar una allau de noves investigacions al voltant d’un fet tan divulgat com increïblement desconegut, tot ell nimbat d’escandalosos misteris. Sospite, però, que no serà així. Mentre que el tsunami que va ocasionar el desastre de la central de Fukushima, al Japó (març del 2011), va ser tractat amb la promíscua i exhaustiva documentació pròpia de la globalitat, tot el que fa referència a Txernòbil continua envoltat d’un halo d’ineficàcia estadística, de desentesa governamental, de paradoxes científiques. Em feia eco de tot això l’octubre passat, en publicar, en aquest mateix diari, un reportatge pouat directament de les meues impressions a la zona ( Els últims de Txernòbil, ARA, 17-10-2015). La vaguetat exasperant de les dades sobre les conseqüències de l’esclat del reactor número 4 de la central de Txernòbil (a les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquell altre 26 d’abril), lluny d’haver-se solucionat amb el temps, s’ha vist agreujada. De llavors ençà, han florit els mites, les interpretacions més o menys hirsutes, les contradiccions enervants. Vaig provar de traslladar aquesta sensació en el reportatge. Així i tot, i a pesar de la profilaxi semàntica amb què em vaig enguantar, algun lector hi deixava comentaris virulents, salpebrats amb condicionals una mica injustos: “Si s’hagués documentat correctament...” I aquest era precisament el problema: ¿com es pot avaluar “amb correcció” dades tan diferents com les que asseguraven que algunes de les partícules radioactives presents a la regió afectada tindrien una vida mitjana de 5.760 anys (carboni-14) o de 24.000 anys (plutoni-239) amb l’evidència de la vida plàcida i saludable d’Ivan i Maria, habitants tolerats de la zona d’exclusió des de l’any 1988?

Després de l'accident, Gorbatxov ja no tingué cap excusa per no posar en marxa una nova política, batejada amb dos noms russos incorporats ja al lèxic universal: 'perestroika' i 'glasnost'

És un fet que forme part, des de l’any passat, del club dels visitants de la zona afectada per l’accident nuclear (encara avui dia sota control militar). Volia escriure “selecte club” (proveint la dosi d’ironia que solem inocular, despreocupadament, en els pobres adjectius), però haguera sigut excessiu: avui dia, i cada vegada més, l’accés a l’antiga zona prohibida és més fàcil i sovintejat que mai. Aviat serà un destí turístic més. El més escandalós d’això és que les mateixes autoritats que ho permeten o ho fomenten són les que són incapaces de proporcionar dades fefaents sobres els efectes del vessament nuclear...

L’explosió del reactor ucraïnès va canviar el món (igual, o més, que el vol d’una papallona...). El jove jerarca que l’any anterior havia escalat fins a la secretaria general del PCUS, Mikhaïl Gorbatxov, ja no tingué cap excusa per posar en marxa una nova política, batejada amb dos noms russos incorporats ja al lèxic universal: perestroika (reestructuració), glasnost (transparència). Però Txernòbil va quedar encara fora de tot això...

Ara, coincidint amb el trentè aniversari de la catàstrofe, l’editorial Raig Verd ha publicat per primera vegada en català La pregària de Txernòbil, de Svetlana Aleksiévitx. L’autora va rebre el premi Nobel l’any passat, per mèrits de diferent calibre. En primer lloc, era la primera vegada, des de Winston Churchill (si no vaig errat), que aquest guardó es concedia a una obra global de no-ficció, vehiculada bàsicament a través del periodisme. Després, també s’havia tingut en compte que Aleksiévitx havia donat veu a les víctimes del comunisme (però també als botxins, o als indiferents). Precisament els seus llibres eren originalíssimes col·leccions d’entrevistes, on la veu pura de l’interrogat passava només per una eficaç manufactura estilística. La pregària de Txernòbil és, com altres llibres de l’autora, un cor de testimonis en aquest cas centrat en els qui van patir els efectes del vessament nuclear en el costat bielorús. La lectura de les seues pàgines és un seguit d’esgarrifoses històries que fan encara més inexplicable la situació actual en el territori afectat. Com diu Aleksiévitx, “tot sembla completament normal, el mal s’amaga rere una nova màscara, hom no pot veure’l, sentir-lo, tocar-lo o olorar-lo”.

Quanta gent va morir com a conseqüència directa o indirecta de l’accident nuclear? Quines conseqüències mèdiques se’n van derivar? Quin perill corren els actuals treballadors en el nou sarcòfag de la central? ¿S’ha estudiat la flora i la fauna de la zona? Encara que semble increïble, no hi ha resposta a aquestes qüestions. Trenta anys després, Txernòbil segueix sent un misteri. Però no patiu: aviat serà, simplement -si no ho és ja-, una excitant atracció de fira...

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT