Publicitat
Publicitat

Recursos o drets personals?

En els serveis d’accés universal hauria de quedar clar que la responsabilitat de garantir-ne la provisió és de caràcter públic

Com és costum, la fundació que porta el seu nom va organitzar fa uns dies les Trobades Ernest Lluch a Santander, en el marc de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, de la qual l’Ernest va ser rector. Enguany es tractava de parlar de les perspectives del sistema sanitari, després de les retallades dels darrers anys. En el curs dels dos dies de debats entre un grup important d’especialistes tant en economia com en medicina, va tenir un especial protagonisme el contrast entre sanitat pública i sanitat privada.

No soc prou coneixedor del sector, però he viscut experiències en altres àrees. Vaig escoltar molt, i vull fer unes reflexions generals.

1. Recursos. Les persones, per viure i créixer, necessitem recursos, tant de tipus material (productes) com immaterial (serveis). Obtenir o tenir accés als uns i als altres ha estat sempre una activitat central de la nostra vida. En les societats primitives això portava a recollir fruits, a matar animals, a fer intercanvis, a donar, a robar... Després de l’etapa agrícola i ramadera, algunes societats van arribar a organitzar els mercats i a inventar els diners, dos elements fonamentals per pr oduir, tenir renda, comprar i consumir.

El mercat ha demostrat ser un mecanisme eficient per satisfer les necessitats: assegura la disponibilitat dels recursos i fixa uns preus d’intercanvi adequats. Després de temps molt salvatges, s’accepta ara la necessitat d’una regulació pública del mercat per evitar l’explotació, la concentració de poder, els monopolis i les desigualtats d’ingressos que deixen part de la població sense accés als recursos que necessita. Malauradament, tant a escala local com sobretot global, estem molt lluny d’haver aconseguit l’equitat.

2. Drets. L’evolució política de les societats més avançades, i riques, ha fet que s’anessin identificant alguns tipus de recursos que s’han definit com d’absoluta necessitat, i disposar-ne s’ha convertit en un dret universal, proclamat en Constitucions i declaracions arreu.

El problema era que, per ben regulat que estigui, el mercat no és capaç de garantir aquests drets i, per tant, es va fer necessària la intervenció del sector públic, tant per limitar “la llibertat del mercat” (preus de productes de primera necessitat, tarifes de serveis determinades des del sector públic...) com per convertir-se en proveïdor directe de “serveis públics” (educació, sanitat, habitatge...).

En drets personals universals hem de prendre altres mesures per evitar que, com passa sovint en la pràctica, quedin en una pura proclamació retòrica

Crec que tothom accepta que ni cal ni és bo que la producció de joies, de cotxes o d’espardenyes estigui en mans de l’Estat; és millor que estigui en mans privades i que funcionin per a la seva provisió uns mercats prudentment regulats. Calen, en paral·lel, uns mecanismes suficients de redistribució de rendes perquè tothom disposi d’un mínim de recursos.

Però quan passem a l’àrea dels recursos convertits en drets personals universals (educació, salut, transport, aigua, electricitat, comunicació, habitatge...) hem de prendre altres mesures per evitar que, com passa sovint en la pràctica, quedin en una pura proclamació retòrica. En el món de la sanitat ens trobem amb estranyes combinacions de responsabilitat pública, provisió privada, gratuïtat, copagament..., i en alguns casos amb situacions de “col·laboració público-privada” barrejada amb “competència directa” entre públic i privat. Caldrà que els entesos repensin aquestes situacions d’indefinició buscant eficiència i equitat.

3. Concessions. Conec més bé sectors com el de l’aigua, l’electricitat i les comunicacions. Si es consideren serveis d’accés universal, hauria de quedar clar que la responsabilitat de garantir-ne la provisió, amb disponibilitat i a un cost raonable (no cal pas la gratuïtat total), és de caràcter públic, i que per tant la titularitat del servei ha de correspondre a l’administració que pertoqui. Segurament és bo que aquesta administració cedeixi la gestió, a través d’una concessió, a empreses privades. Però en aquest cas el funcionament de l’empresa no estarà subjecte només a les regles generals del mercat sinó també al que estigui especificat en el plec de la concessió.

Això permetria que cada concessió tingués unes característiques adaptades a les particularitats de cada servei i a la voluntat política del titular, que no ha de ser necessàriament idèntica en tots els casos. També permetria combinar la gestió privada (sovint més eficient que la pública) amb la propietat pública de les infraestructures necessàries (carreteres, xarxa de repetidors, canalitzacions, vies...), cosa que evitaria situacions de monopoli o d’abús de poder enfront dels clients o dels altres gestors.

El sector públic ha de garantir els drets dels usuaris, i el sector privat ha de permetre eficiència en la gestió, obtenint una rendibilitat raonable però lluny d’abusos i de situacions de poder.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT