Publicitat
Publicitat

Qui i què em va ajudar a ser lector

Els mestres no s'han de limitar a recomanar la lectura d'un llibre sinó fer posar els alumnes en la pell dels protagonistes

A la primera escola que vaig anar, els anys 1940 i 1941, per cursar allò que en deien cultura general, l’únic contacte que vaig tenir amb la literatura van ser els inacabables dictats que ens feien d’ El Quijote, un llibre que la majoria qualificava d’abominable perquè ens feien copiar vint-i-cinc vegades cada falta d’ortografia.

En canvi, de la segona escola, tot i que érem encara massa tendres perquè ens iniciessin en el món literari, sempre recordaré la saviesa de la senyoreta Vicença Ibáñez, que ens parlava de llibres i que cada quinze dies, a l’hora de plegar, retenia quatre o cinc alumnes perquè inventessin un breu argument que, després d’un parell d’assaigs, representaven sense paraules a la mateixa aula. Un cop a casa, cadascú havia d’interpretar per escrit allò que havia vist. Era un joc!

Amb el pare freqüentàvem el mercat de vell de Sant Antoni per comprar alguns dels fulletons que l’havien fet feliç de petit. Algun vespre, en havent sopat, quan la televisió no ens havia engolit, ens en llegia algun en veu alta.

Vaig tenir la sort de ser veí de Maria Novell, bibliotecària i llicenciada en filosofia i lletres. Amb la derrota de la Guerra Civil, la Maria s’havia reclòs en el cercle familiar i malvivia de classes particulars. Em va obrir sense restriccions la seva biblioteca, de manera que als 12 o 13 anys vaig entrar en contacte amb els autors russos més prohibits i amb clàssics com Dickens, Poe, Balzac i Erckmann-Chatrian, sense que això em fes perdre els còmics que em deixaven els amics: Flash Gordon, El hombre enmascarado o els tronats Juan Centella i Roberto Alcázar y Pedrín.

De maneres ben diferents, a falta d’un professor de literatura -no vaig trepitjar mai la universitat-, el pare i les senyoretes Ibáñez i Novell van ser els qui em van encarrilar cap a la lectura. De poc els hauria servit, però, si jo no hi hagués estat predisposat.

Em poso en la pell del professor enamorat d’un poema de Vinyoli o Sampere que vol transmetre’n el sentit a un grup humà que viu pendent del mòbil

L’any 1985 Ramon Besora, mestre i editor, impartia un curs a educadors per estimular l’hàbit de la lectura entre els seus alumnes. Un dels llibres que comentaven era La casa sota la sorra, una novel·la que vaig publicar ara fa cinquanta anys. Llavors va sorgir una idea tan original com divertida: concentrar al voltant d’una casa de colònies de Torrebonica uns quatre-cents alumnes amb la intenció d’alliberar-me després que els dolents de la meva novel·la, interpretats per actors del grup El Teatrí, d’Esparreguera, m’hi haguessin retingut perquè volien que canviés el final del llibre i no els toqués el rebre. Ben aviat els vailets es van distribuir per un prat i dibuixaven les lletres SOS amb els seus cossos per indicar on havia d’aterrar l’helicòpter que portava dos actors més, que representaven els papers de Henry Balua i Pere Vidal, els herois de la novel·la. La decidida intervenció dels bons va fer que els dolents escampessin la boira i així vaig recuperar la llibertat. En més d’una ocasió, al cap dels anys, he trobat algun home dret i fet que m’ha comentat, rialler: “Jo vaig ser un dels que et van salvar aquell dia, a Torrebonica!”

Tots els mestres que hi van participar van comprendre que no s’havien de limitar a recomanar la lectura d’un llibre i exigir-ne un resum, sinó que havien d’imaginar maneres més suggestives de fer posar els alumnes en la pell dels protagonistes, del paisatge, de l’argument...

Com a autor de moltes novel·les i contes per a nois i noies, no cal dir que em proposo escriure uns textos que puguin interessar a mestres i alumnes. No em costa escriure diàlegs quan m’adreço als més petits, ja que penso que he de fer-ho de manera concreta, directa i correcta. En el cas de les novel·les per a joves, m’he vist obligat a defugir els diàlegs directes per recórrer a l’agilitat d’una narració, d’unes explicacions i d’unes descripcions tan vives i naturals com sigui possible. No em semblaria lícit, ni me’n sortiria, si hagués de reproduir les converses que escolto pel carrer o al metro, ja que exigirien un llenguatge infernal. No hem creat un argot català genuí i s’han imposat entre el jovent els calcs de velles i noves expressions d’altres llengües -el castellà, en primer lloc- i la introducció d’un vocabulari en anglès que cada dia avança en qualsevol mitjà de comunicació. Tot això fa que, al meu parer, augmentin les dificultats que ha d’afrontar el professorat, i més si a cada bugada perdem un llençol, ja que les retallades que l’administració imposa en els programes docents limiten el temps de què disposa per incitar l’alumnat a entrar en el món dels llibres.

Em poso en la pell del professor enamorat d’un poema de Joan Vinyoli o de Màrius Sampere, per exemple, que es deleix per transmetre’n i fer-ne compartir el sentit i el sentiment a un grup humà que viu pendent del mòbil, que no para de fer pampallugues. L’únic que se m’acut és pensar que només se’n sortirà si sent una passió tan gran per aquests poetes que sap trobar la manera de fer ben vives aquelles paraules i convertir-les en màgiques.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT