Crisi a Espanya, pau a Euskadi

1. IMMOBILISME. ¿Són els polítics els únics responsables de la crisi política espanyola? No. Tenen una responsabilitat especial pel poder de què disposen, per la seva activa contribució a la degradació del sistema (tolerant impressionants trames de corrupció) i per no haver sabut o no haver volgut anticipar problemes que vénen de lluny. Reformar un règim polític vol dir modificar la distribució del poder. I els que n’han gaudit en duopoli s’hi resisteixen. En cinc anys, Rajoy, militant extremista del sentit comú, segons s’autodefineix, no ha fet més que agreujar la situació. Al seu parer, sentit comú deu ser l’immobilisme com a actitud, la postergació permanent dels problemes com a estratègia, la transferència de responsabilitats polítiques als tribunals de justícia, i la negativa a assumir la part que li toca, per acció o per omissió, de la corrupció sistèmica d’un partit sobre el qual té poder absolut. Amb aquesta manera de fer, el règim no ha parat de degradar-se. I més quan, incapaç de forjar aliances de govern, el president culpa els altres de la seva impotència. Mal exemple.

Malgrat això i molt més, la crisi política ve de lluny. D’una història llarga que no ha aconseguit consolidar mai del tot la nació espanyola, d’uns hàbits adquirits en els anys de franquisme que una part de la societat no s’ha acabat de treure de sobre (por i submissió), de les assignatures pendents de la Transició, del fet que a partir de 1982 es va prioritzant la solidesa del règim -que la democràcia no tornés a ser un breu parèntesi- sobre la creació d’una cultura democràtica inclusiva, del tancament del sistema al voltant de dos partits molt jeràrquics i rígids, de la clara hegemonia de l’executiu sobre els altres poders, d’una evolució de la societat espanyola que cada vegada l’ha dividit més en sectors socials amb interessos creuats i, sovint, contradictoris, i del malestar d’una Europa que es desenquaderna, on les fulles del llibre cauen i volen cada una pel seu cantó.

L’Observatori de la SER donava una dada interessant: l’opció d’investidura que més adeptes té (un 21 per cent) és un govern del PSOE amb el suport de Podem i dels partits sobiranistes. És a dir, una part important de la ciutadania no se sent concernida pel tabú imposat pel PP, Ciutadans i el mateix PSOE: que Podem i els sobiranistes no poden entrar en cap combinació de majoria de govern. Uns s’aferren a la democràcia exclusiva, però molts ciutadans volen una democràcia inclusiva.

2. REALISME. Quants països deu haver-hi avui al món en què la majoria dels habitants es declarin satisfets de com van les coses? De moment en coneixem un, el País Basc. Segur que la fi de la violència i un règim econòmic excepcional hi tenen molt a veure. Queden encara uns quants caps per lligar: des de la dissolució definitiva d’ETA fins a les qüestions de memòria i reconeixement passant per la situació dels empresonats.

Ho testifica el desconcert d’Alfonso Alonso, candidat del PP, quan Pilar Zabala (Podem), germana de Joxi Zabala, víctima de la guerra bruta de l’aparell d’Estat, li pregunta: “¿Llavors vostè no em considera víctima?” Però que l’amenaça terrorista s’hagi acabat ha sigut un alleujament per a tothom: els que la patien i els que l’exercien, els que resistien i els que hi donaven suport. La singularitat econòmica -primer recaptar i després passar comptes amb l’Estat- ha permès al País Basc salvar la crisi millor que els altres. Javier Solana em va explicar que havia preguntat a David Owen si estaria disposat a fer de mitjancer en el conflicte basc. “No”, li va dir. Per què? Perquè per negociar has de tenir alguna cosa per donar i ja ho tenen tot, només queda la independència. Així no és estrany que el president Urkullu aconselli als catalans que evitin el frontisme. Tanmateix, cal escoltar el lehendakari quan diu que “és impossible avui que un estat es pugui declarar independent” i quan fixa “la sobirania compartida” (pensant en Europa) com a objectiu. Hi ha un punt de realisme en les seves paraules que ens hauria de fer reflexionar sobre fins on ens pot dur el discurs, amb voluntat performativa, que diu que la independència és a l’abast de la mà.