Guió de campanya: PP contra Podem
1. DRETA. Un Rajoy discretament espitregat entra en campanya amb un reconeixement a Podem, fer seva la nova moda dels polítics sense corbata, i ho fa precisament per llançar el primer atac a la formació morada: “Dissoldran totes les coses bones”. PP contra Podem, aquest és el guió de campanya, que passarà per Catalunya molt de biaix per la marginalitat del PP. Malament rai quan per triomfar s’ha d’assumir l’estètica de l’adversari: senyal inequívoc d’inseguretat. En tot cas, és la resposta immediata del president del govern a l’única novetat significativa de la repetició electoral: l’acord entre Podem i Esquerra Unida per comptar-se junts, és a dir, per anar amb llista única però fent campanya cadascú pel seu cantó. La polarització del debat entre PP i Podem sembla que hauria de beneficiar-los mútuament. Agradi o no, la dinàmica del mercat dels vots tendeix a ser binària. I els partits que s’autoproclamen de centre hauran d’inventar molt per fer-s’hi un forat.
Rajoy busca un adversari fàcil de satanitzar als ulls dels seus perquè, com els principals partits conservadors europeus (inclosa bona part de la socialdemocràcia), fa temps que el PP només té una estratègia: especular amb les pors i les inseguretats de la ciutadania i assumir part de l’agenda de l’extrema dreta. Així s’està desacreditant la política de manera alarmant. Però és la carta del PP i no sembla en disposició d’imaginar-ne una altra. Ni tan sols han fet l’esforç de canviar de cares. El PP és avui un partit marcat pel diner i la insolència, i per molt que Rajoy canviï de look difícilment enganyarà ja a ningú. Mantindrà el vot conservador impenitent i el dels que veuen perills i amenaces pertot, però no captivarà els que busquen expectatives de futur, que és el que quatre anys del PP han robat a molta gent. No serveix de res dir ara, com ha fet el ministre Margallo, que “amb l’austeritat s’han passat quatre pobles”. Per què no ho deia abans? Era la bandera de Rajoy, la que segons ell havia salvat el país, i ara resulta que tenien raó els altres: s’ha abusat dels ciutadans.
2. ESQUERRA. L’aliança Podem - Esquerra Unida era inevitable. Al seu electorat li hauria costat molt entendre que tenint una oportunitat de trepitjar els talons al PSOE i de fer-lo bellugar no s’aprofités. Davant del fenomen Podem, per a Esquerra Unida era suïcida seguir en la seva vocació testimonial, pocs però bons, assumint la condició de partit residual.
Tanmateix el pacte no deixa de plantejar alguns dubtes. I un interrogant principal: ¿servirà per rellançar el projecte Podem o només per evitar una davallada? L’objectiu dels partits és aconseguir quotes de poder i l’expectativa de suma de vots ha sigut probablement un criteri determinant per a les dues parts: Esquerra Unida surt de l’ombra i junts augmenten les opcions de governar. Queda, però, un gran interrogant: què és Podem?, quin és el seu projecte? Més enllà de pronunciar una gran voluntat de canvi, no sabem ben bé encara en què es concreta. Les novetats en el poder municipal adquirit han sigut més en les maneres -arribada al govern de sectors no habituals i més proximitat amb la ciutadania- que en realitzacions concretes. Podem va aparèixer com un fenomen polític nou, i ara -abans que s’hagin perfilat les novetats que proposa- el veiem aliat amb una de les tradicions polítiques més desgastades de l’esquerra europea. La gran incògnita és saber si aquesta aliança suma o més aviat ancora Podem en el territori on es resistia a quedar-se: l’esquerra del PSOE. Un espai cada cop més gran, en la mesura que el PSOE es va encongint.
Potser hi ha en aquesta aliança la constatació implícita que, ara com ara, l’oposició dreta/esquerra segueix sent més identificadora que l’oposició casta/poble que Podem ha anat oblidant a mesura que anava ocupant escena. El que és indubtable és que els maldecaps seran per al PSOE, atrapat en la confrontació PP-Podem. Del fet que els socialistes aconsegueixin surar en dependran les sumes per fer majoria el 26-J, que, tant si hi ha sorpasso com si no, poden situar el PSOE davant d’un dilema existencial.
