Publicitat
Publicitat

Els joves bàrbars

" Revolteu-vos contra tot: no hi ha res o gairebé res que sigui bo. No hi ha res o gairebé res que sigui just. Joves bàrbars d'avui, entreu a sac a la civilització decadent d'aquest país sense esperança, destruïu els seus temples, acabeu amb els seu déus, penetreu als registres de la propietat i feu fogueres amb els seus papers perquè el foc purifiqui l'infame sistema social. Cal fer-ho tot nou, amb el que resti dels vells edificis enderrocats, però abans cal la catapulta que faci caure les seves parets ".

Aquests fragments pertanyen, com molts dels lectors saben o hauran endevinat, a un text del 1906, un article titulat Rebeldes, rebeldes , conegut també com el Manifiesto de los jóvenes bárbaros . Però estic convençut que convenientment esporgat de la retòrica específica de l'època, ara podria tenir força èxit, en una hipotètica reedició. Ja no hi he posat el fragment tan famós de " alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie " i les crides a cremar esglésies, perquè ara molts ja no sabrien de què els parlen. Però el sentit de fons, la crida a la destrucció revolucionària, tindria el seu ressò. Com l'hauria tingut una reedició als anys trenta, adaptada en el llenguatge i els exemples, tant entre els aguiluchos de la Fai com entre alguns teòrics del falangisme embriagats per les crides a la violència del Fascio italià.

Vull dir que a Barcelona hi ha de tant en tant aparicions d'una teoria de la destrucció revolucionària, de l'enderrocament dels sistema, que de vegades desemboquen en eclosions pràctiques de naturalesa i intensitat desigual. A Barcelona de tant en tant es crida a l'aparició i a l'actuació del que es denominava fa cent anys uns joves bàrbars als quals es reclama, més que no pas un projecte de construcció, un de destrucció, amb la idea que no es podrà construir la idíl·lica societat nova -la que sigui- si abans no es crema violentament la vella: el capitalisme, les esglésies, els partits polítics, la vella cultura...

Curiosament -o no- aquestes eclosions han tendit a coincidir en el temps amb moments en els quals el catalanisme havia aconseguit, amb una certa unitat dels seus components tan variats, posar la qüestió catalana en el primer pla del debat polític i veia possible dur a terme les seves aspiracions. En èpoques de crisis importants, quan el catalanisme semblava tenir un horitzó favorable i agrupava sensibilitats socials molt diverses, han aparegut aquests discursos i pràctiques de forta radicalitat social, que han plantejat a la vegada un debat ideològic del tot diferent i uns problemes d'ordre públic, per dir-ho així, que han trasbalsat i tensat la societat catalana.

L'efecte sobre el catalanisme de l'aparició d'aquests discursos i d'aquests brots de revolta social -que no s'han de confondre amb el programa polític de les esquerres i dels seus partits- ha estat tradicionalment letal. D'una banda, ha desplaçat la qüestió catalana del centre del debat poític. Tot i que dintre d'aquests nuclis hi ha hagut sectors absolutament hostils a la catalanitat -aquells joves bàrbars de començament de segle-, d'altres d'indiferents i d'altres que intentaven conjuntar la radicalitat en els dos temes, la seva aparició i la seva actuació van deixar en segon terme la reivindicació catalanista. Però al mateix temps la tensió social va esquerdar una certa coalició de sensibilitats catalanistes, imprescindible per dur a terme el seu projecte polític.

L'aparició d'aquests corrents ha situat històricament el catalanisme entre dos focs, enmig d'una pinça. D'una banda, l'estat espanyol ha fet visible l'oferta de la seva força contundent per evitar els brots destructius. De l'altra, aquells joves bàrbars de començament del XX que predicaven i practicaven la destrucció ho feien amb un projecte polític aliè i sovint hostil al catalanista. El catalanisme, que necessita un ampli consens social i està i fonamentat en les capes mitjanes, n'ha sortit afeblit, fins al punt de sospitar en alguns casos -a començament del segle XX- que l'aparició d'aquests brots de violència destructiva eren induïts i estratègics per tal de tallar-li les ales.

Per cert, no ho havia dit, però tots els lectors ja ho saben: els fragments esmentats del Manifiesto de los jóvenes bárbaros van ser escrits a començament del segle XX per Don Alejandro Lerroux García, líder del republicanisme radical a la Catalunya de l'època. Anys després d'escriure'ls, va arribar a ser president del govern espanyol, ministre d'Estat, ministre de la Guerra i un dels responsables polítics de la repressió de la revolució d'Astúries durant el Bienni Negre, fins que el va retirar l'escàndol de l'estraperlo. Va ser en aquest temps quan Josep Maria de Sagarra li va dedicar a El Be Negre un poema memorable i brillantíssim, entre la sàtira i la denúncia.

Espontanis o induïts, dramàtics o anecdòtics, d'ampli seguiment o circumscrits a grups reduïts, els brots de destrucció revolucionària han resultat des de sempre, des dels temps del joves bàrbars de Lerroux, rellevants en l'evolució de la política catalana. L'Estat, que s'ha presentat com la única garantia de l'ordre, n'ha sortit sistemàticament reforçat. El catalanisme, que s'ha sentit atrapat per una pinça, n'ha sortit sistemàticament afeblit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT