Publicitat
Publicitat

O juguem tots o estripem els carnets

Rere l'estripada de carnet de Carod pot haver-hi una doble metàfora: una de factual -segurament conserva el carnet com a record- i una de semàntica -la plastificació demana tisores per ràbia que es tingui-. Però la ràbia del nostre lector quan, per la precipitació ini cial, vam escriure "trencar el carnet" no és cap metàfora i respon al que abans se'n deia santa indignació. Perquè en aquest trencar per estripar està en joc l'ànima de la llengua.

En aquests tastos defenso algun cop castellanismes que no tenen cap equivalent genuí satisfactori. Al DIEC, de fet, ja n'hi ha un munt. Totes les llengües en contacte es traspassen paraules. Però si els defenso és, sem pre, per fer més forta la llengua, com quan el Barça afegeix al planter un crac argentí. Quan la importació empobreix, i perquè jugui Bogarde fem seure Puyol, estem davant el que Josep Pla en deia una pèrdua seca.

L'ús de trencar aplicat a papers o teles en lloc d' estripar i esquinçar , més enllà de ser un castellanisme, és un atemptat contra la riquesa expressiva de la llengua. El lector que reacciona contra aquest calc té tota la raó i la seva indignació ens ajuda i ens fa millors. L'únic que jo li demanaria és que sempre que defensi una forma genuïna contra un manlleu sigui, com aquesta vegada, per fer forta la plantilla. Perquè un excés de zel contra tot el que ens ve de fora pot deixar el català sense Mes si. I ho té massa difícil per prescindir-ne.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT