Publicitat
Publicitat

El jutge de Luxemburg

Els esdeveniments es precipiten. El lector comprendrà que no pugui escriure d’altra cosa. Per la banda de la Generalitat tot es desplega com s’havia anunciat. No hi ha sorpreses. Per la banda del govern espanyol, es disposava de dues opcions tàctiques. Una de suau, sense represàlies individuals, que portés, per exemple, a una convocatòria d’eleccions autonòmiques per via extraordinària, i una altra d’estrictament repressiva. Amb una manca notable d’intel·ligència han triat la segona. Hem vist disposicions esperpèntiques que situen el conflicte en el terreny que li és menys favorable: el dels drets fonamentals, en particular el de la llibertat d’expressió.

Un element clau per la forma que prengui la propera etapa del conflicte és l’impacte exterior del que està passant. Permeteu-me tres comentaris.

El primer és assenyalar que la reacció dels mitjans internacionals és la que caldria esperar i és, en conjunt, positiva per als interessos catalans. El to general està ben descrit per la conclusió de l’editorial del New York Times del 24 de juny: el que el govern espanyol hauria de fer és acceptar un referèndum d’independència i guanyar-lo. El món pensa que els catalans tenen raons vàlides i no entén la intransigència del govern espanyol. Inquiet per qualsevol senyal d’inestabilitat, prefereix que Catalunya no prengui el camí de la independència, però entén que això demana concessions del govern central. L’opinió pública mundial no va més enllà, però deunidó.

El segon és sobre la reacció oficial dels diferents estats. La de Washington deu haver causat un cobriment de cor a Madrid. La portaveu de la Casa Blanca, preguntada en una roda de premsa, va respondre que era un assumpte intern espanyol i que s’entendrien amb qualsevol “ens” que emergís d’aquest procés. No ens fem il·lusions: la portaveu no sabia de què li parlaven (la cultura no és un tret de l’administració Trump) i se’n va sortir amb algunes frases que creia innòcues. No ho eren i, sens dubte, es faran més diplomàtiques. Però la ingenuïtat és reveladora. Reflecteix la veritat: l’opinió pública americana no perdrà el son per la unitat d’Espanya.

La reacció europea és també significativa. La doctrina oficial sobre Catalunya, o Escòcia, és la que la UE ha repetit, amb les mateixes paraules, una vegada i una altra. Diu que si una regió d’un estat europeu se separa esdevindrà un tercer país i l’ingrés a la UE s’haurà de plantejar des de zero. És una posició formulada per espantar i afavorir el vot negatiu en cas de referèndum. Però, inspeccionat amb cura, es veu que és un enunciat formalista i sense gaire contingut. Catalunya o Escòcia només poden esdevenir països tercers a ulls de la UE si hi ha hagut un procés de negociació amb intervenció de la mateixa UE. Aquest procés serà necessàriament global i inclourà per tant la incorporació a la UE en el mateix paquet. Durant les últimes setmanes hem vist l’aparició d’una doctrina nova, clarament preferible per al govern espanyol. És la que diu que el referèndum és un tema intern i, més important, que en aquests assumptes manen la Constitució i el Tribunal Constitucional de cada país. El govern del PP ha aconseguit que dues primeres autoritats d’Europa, totes dues del grup popular europeu, el president del Parlament, Antonio Tajani, i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, fessin seva aquesta posició. Ara bé: aquesta no és la doctrina oficial, ni crec que ho pugui arribar a ser. La raó és Hongria i Polònia. La UE no pot donar un xec en blanc als tribunals constitucionals d’aquests dos països i, per tant, per extensió, no ho pot fer per a cap. Ho hem vist aquests dies. Després de la declaració de Tajani el portaveu del Parlament va explicar que el que realment havia volgut dir és el que jo he anomenat la doctrina oficial. I Juncker es va veure obligat a complementar la seva declaració amb una altra en què esmentava les dues doctrines i, sorprenentment per a un polític tan experimentat, es feia un embolic i acabava sonant com la portaveu de Trump.

Finalment, tercera observació: la repressió, especialment si toca la llibertat d’expressió, porta directament a la internacionalització del conflicte. Simplement perquè el conflicte és polític i el que un jutge espanyol pugui considerar il·legal no necessàriament ho serà per a un jutge europeu. Què passaria si, per exemple, un jutge, o el govern espanyol, demanessin a Luxemburg, la pàtria de Juncker, l’anul·lació d’una web allotjada en un servidor d’aquell país?

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT