Tinc l’agenda lliure
Mariano Rajoy és un home que sens dubte ha tingut un recorregut exitós dins la política espanyola, que és política i és espanyola. Ha estat ministre de diverses carteres, vicepresident, candidat a la presidència en rivalitat directa amb Rodríguez Zapatero i, per fi, president del govern espanyol, fins i tot amb una còmoda majoria absoluta que hem viscut i/o patit durant els últims quatre anys. Alguns se n’han fet un llepadits, especialment els que tenien algun compte bancari en algun paradís fiscal i que es varen poder acollir a una amnistia que encara no hem acabat d’entendre.
Tant se val, si algun problema ens ha presentat Mariano Rajoy és que encara ens han d’explicar la diferència entre un líder europeu i un registrador de la propietat, amb tots els respectes per una figura i l’altra. Rajoy és un home que no ha estat mai conscient de la rellevància del seu càrrec, i això l’ha exposat diverses vegades a ridículs que fins i tot els que desitgem la independència de Catalunya ens hauríem volgut estalviar. Des de ser presentat com a primer ministre de les Illes Salomó sense que ell digués ni piu, perquè no va entendre què li deien, fins a veure’s acorralat per un periodista no necessàriament hostil en preguntar-li per la ciutadania europea, o fins a sortir corrents pels passadissos del Senat en veure que se li acostaven una colla de periodistes, Rajoy ens ha donat una sèrie d’imatges de la presidència espanyola que seran difícils d’oblidar.
No tan sols això, sinó que Rajoy porta seriosament el camí de ser el primer president espanyol que no repeteixi mandat, i això que, segons ell, sota els seus auspicis hem aconseguit la recuperació econòmica, ni que sigui amb més de quatre milions de persones a l’atur. És per felicitar-lo des de qualsevol punt de vista.
L’home també s’ha convertit en el destinatari de tota mena de bromes fàcils, com pot comprovar qualsevol persona que tingui WhatsApp o correu electrònic, fòrums on el president acostuma a aparèixer convertit en motiu de patota, cosa que es veu que ell es pren amb resignació gallega. L’última ha estat aquesta broma d’ahir de Ràdio Flaixbac i del programa El matí i la mare que el va parir, que no s’ho pensaven mai però varen aconseguir posar el seu imitador Carles Pérez com si fos el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en comunicació amb el susdit senyor Rajoy, que es va empassar la broma com si fos l’ Evangeli segons sant Joan. De fet, he hagut d’aturar un conegut meu que anava a trucar a Rajoy fent-se passar pel rei en Jaume, sobretot veient la qualitat dels filtres que aplica la Moncloa a les seves comunicacions.
En definitiva, que estem governats (en funcions) per un home que no truca al president de la Generalitat però que no té inconvenient a rebre una trucada seva, més que més perquè, com diu ell mateix, resulta que té l’agenda força lliure. Potser li sobra estona per repartir cistelles de beneficiència, a veure si així comprova que s’ha acabat la crisi, i el nostre home pot formar govern. Llàstima que si això succeeix ja no tindrà l’agenda tan lliure i no li podrem trucar per prendre-li el pèl.
