Amb l’ai al cor
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAdés ens tractaven com si fóssim uns calçasses; ara ens confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo-feixista i franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desdejuni, els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una nova optimista procedent de Barcelona ni de Madrid. En canvi, quins titulars en tractar-se dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! [...] La qüestió posada davant les Constituents que més preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem vist acusats els catalans d’“excessivament gosats”, “pertorbadors inconscients”, “republicans inexperts”, “separatistes adelerats”, i, darrerament, d’“escelerats utopistes”. Ho han dit així de Milà, de Roma i de París. Ho han repetit diaris de província. ¿Per què, col·legues de França i d’Itàlia, viure tot el dia amb l’ai al cor? Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als altres països són recollits o amb una imparcialitat sense amagatall o amb aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica, cal considerar els fenòmens que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor, la premsa catalanista, pot alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem segurs que si els fenòmens que s’esdevenen aquests dies a Espanya s’haguessin produït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les seves fases. I en lloc de comentar “si és possible una República federal” en sentit dubitari, diríem amb el màximum de simpatia que “donen el bell exemple d’instaurar una República federal”. En lloc de creure que atorgar la llibertat nacional als nuclis històrics del país és un perill, asseguraríem que és un avantatge, etc. Els nostres col·legues ítalo-feixistes i franco-governamentals prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs pobres lectors. [...] Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fictici.
