Amb l’ai al cor
En Josep Anglada té la sensació que l’ascensor puja a poc a poc. Potser és pel pes dels setanra-cinc mil vots que la seva Plataforma va aconseguir diumenge passat i que ara du sobre les seves espatlles. Se’l veu absent. Fa uns quants dies que fantasieja amb com aquesta onada de vots in crescendo es convertirà aviat en un tsunami que des de Vic desbordarà Catalunya, després Espanya sencera, Europa, el món, la Via Làctia i tot l’univers en expansió fins a l’infinit i més enllà.
Potser per això, perquè està immers en pensaments siderals, somriu per sota el nas i ni tan sols ha parat esment en la persona que l’acompanya a la cabina. “¿Está contento, eh?”, li diu Carlos Kameni, en veure’l tan rialler. N’Anglada tomba el cap però no reconeix en aquell tros d’Àfrica el porter de l’Espanyol. Només veu una filera de dents blanques i esmolades enmig de la foscor. Fa un crit ofegat, una mena de “ieieeh”, i intenta protegir-se en un racó aixecant les mans. “Yo también estoy contento”, diu en Kameni, buscant un to tranquil·litzador. Però n’Anglada no es tranquil·litza gens. Sabia que això passaria. Se sap presoner, víctima de l’emboscada final. Aquest homenot pot esclafar-li la gola només ajuntant el polze i l’índex de qualsevol de les seves dues manasses. Veu la seva sang esquitxant les parets de l’ascensor. Sang vessada per la causa. Però li queda un últim consol, saber que Catalunya per fi s’ha aixecat i que el seu sacrifici no serà balder. Per això, el seu darrer pensament és per al seu propi enterro: una gran processó dels seus fidels conjurant-se en la continuació de la tasca gloriosa, els llavis serrats, els punys tancats a les butxaques de les gavardines, les banderes onejant alçades per centúries d’adolescents...
“Que tenga usted buen día, hombre”. L’ascensor ha arribat a destí i Kameni en surt. N’Anglada abaixa les mans, tremolós, mirant de recuperar l’alè. I pensa un cop més que té raó, tota la raó, que no es pot viure en un país així, sempre amb l’ai al cor.
