Sota l’aixopluc hispà
Hi ha un determinat tipus de connacional que fa pinta de catalanista. Parla de forma convençuda i, a voltes, amb gran inflamació. Se’l té per defensor dels drets i interessos de la nació catalana. De la seva cultura, llengua, costums i manera de ser. Ara bé, quan Catalunya, la realitat mateixa, pren un camí que a aquest individu no li convé, aleshores l’afectat corre cap a Madrid a buscar aixopluc. No cal dir que allí l’esperen amb els braços oberts. Li riuran totes les gràcies i comprendran la seva frustració. És el fill pròdig que torna al corral. Aquesta actitud que, en llenguatge familiar, anomenem “renegadet”, tant té lloc entre individus com entre organitzacions i col·lectius. El més grotesc dels coneguts, el més recent, és el senyor Boadella. Però n’hi ha hagut d’altres que han actuat d’aquesta guisa amb diferent intensitat. Eugeni d’Ors en va ser un. També, en certa mesura, el mateix Terenci Moix... A nivell col·lectiu tenim l’exemple de la Lliga i l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Quan el Parlament va promulgar la llei de contractes de conreu, i davant la voluntat de mantenir-la, van córrer a Madrid per tal que el govern de la República posés aigua al vi. No parlo del PP -no poden ser renegats, ja que mai han estat catalanistes-. CiU, a Madrid, ha jugat algunes vegades a la defensa d’interessos que viatjaven arran de terra -esperem que sense Unió aquest fet deixi de tenir lloc-. El PSC, no cal ni dir-ho.
Amb això vull significar que la crossa espanyola sempre està disponible i a l’abast, només faltaria. Simplement cal aterrar a Madrid havent-se transformat convenientment. La mutació implica, a partir d’aquell moment, tolerar dels forans espanyols determinades impertinències que en cap cas es tolerarien si provinguessin de catalans.
Tot plegat em ve al cap motivat per la sensació de vergonya que m’han provocat les converses, i acords, dels senyors d’ICV amb Podem. Pel que es veu, els líders d’ICV observen amb preocupació com el seu producte original té una acceptació tèbia entre l’electorat. Aquest fet provoca un cert neguit i ressentiment. De fet, fa anys que els líders d’ICV estan convençuts que Catalunya s’equivoca. No pot ser que el país consideri que pot ser liderat per un polític que no és d’esquerres. La projecció d’aquesta suposada superioritat moral, combinada amb la frustració (no pas renúncia) que va provocar el fracàs del Mur de Berlín, ha donat com a resultat un odi visceral cap a tot allò que no siguin els seus esquemes mentals -una forma com una altra de sectarisme-. L’objecte d’aquesta obsessió ara mateix ve personificada en el president Mas. En conseqüència, es considera dins la més absoluta normalitat pactar amb el diable, si cal.
He sentit una certa vergonya, repeteixo, en veure el senyor Iglesias actuar com l’amo del cortijo català d’esquerres, que hauria de ser potestat nacional nostra. Com si el veiés: “De entrada, tú, Herrera, no vas de líder de nada. ¡Cojones!”; “Forcades, en el convento no sé, però aquí no das la talla”; “¡Eh, y cuidadito conmigo! Nada de marcas localistas: ¡«Podemos», y se acabó la coña marinera!” Impertinències que, entre nosaltres, no haurien passat mai per l’avantsala del cervell de ningú. Ara, si vénen de Madrid... És aquesta actitud la que posa en evidència que potser el país és massa prim. I que tal volta amb tres-cents anys no n’hi ha hagut prou, encara.
Hi ha una esquerra independentista amb una proposta ideològica clara (la CUP) que, si bé no és igual, sí que s’hi aproxima prou per dir que, a Catalunya, no necessitem Podem. Una manera d’expressar aquesta suficiència nacional seria duent a terme pactes entre els partits d’esquerra, juntament amb la CUP. Doncs no senyor! “Abans que algú se n’aprofiti, ho cremo!” Per a ICV, amb el programa electoral no n’hi ha prou. ¿Potser el manifest ha d’incloure l’esquarterament del senyor Mas? En resum, abans renegadets i en mans foranes que no pas coincidir amb algú que, en un punt tant important com és el dret a decidir el nostre futur, coincideixi amb el president Mas.
Va haver-hi un temps en què l’esquerra que pretén representar ICV es movia per aires de modernitat. Aquest columnista no hi combregava ideològicament, però calia reconèixer-los una clara vocació innovadora i capacitat d’esperonar. Un element polític absolutament necessari. Per això em remou l’estómac que ara pactin amb un grup de nacionalistes hispans que sembla que arribin d’una perolada universitària argentina dels anys setanta. No només tinc la impressió que es renega d’una de les nostres essències nacionals, la d’una esquerra moderna i europea. També es renega del futur del país.
