Publicitat
Publicitat

Quan l'austeritat no funciona

Em queixo sovint, i amb raó, de les anàlisis econòmiques que s'acostumen a fer actualment als Estats Units. I la irresponsabilitat de certs polítics (com ara els republicans, que diuen que el fet de no pagar el deute dels Estats Units no seria gaire greu) produeix esgarrifança.

Però als EUA, els partidaris de la penitència, els que sostenen que apujar els tipus d'interès i retallar la despesa pública davant l'atur massiu, d'alguna manera, ajudarà a millorar les coses en lloc d'empitjorar-les, estan obligats a fer-se una mica enrere a causa de la Reserva Federal i l'administració Obama. A Europa, en canvi, la confraria de la penitència fa més d'un any que porta les regnes de la situació, sostenint amb obstinació que evitar la inflació i equilibrar els pressupostos és la manera de donar resposta a tots els problemes.

En el rerefons d'aquesta obstinació europea hi havia algunes fantasies econòmiques, com ara la fada de la confiança, és a dir, la creença que retallar la despesa servirà per crear llocs de treball, perquè l'austeritat fiscal millorarà la confiança del sector privat.

Per desgràcia, la fada de la confiança es nega a fer acte de presència. I la controvèrsia sobre com enfrontar-se a la desagradable realitat amenaça de fer esclatar una nova crisi financera a Europa.

Després de la creació de l'euro, l'any 1999, als estats europeus que abans es consideraven de risc i que, com a conseqüència, tenien limitada la quantitat de préstec que podien demanar, s'hi va començar a produir una gran entrada de capital. A fi de comptes -pensaven evidentment els inversors- Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya són membres de la unió monetària europea. Així doncs, què podia anar malament?

Ara, esclar, la resposta a aquesta pregunta és dolorosament evident. El govern de Grècia, que va creure que es podia endeutar amb tipus d'interès lleugerament més alts que els alemanys, es va endeutar massa. Els governs d'Irlanda i d'Espanya no ho van fer (pel que fa a Portugal, és un cas intermedi), però ho van fer els seus bancs, i quan va esclatar la bombolla, els contribuents van quedar malparats per culpa dels deutes bancaris. El fet que als estats deutors el boom de 1999-2007 deixés els preus i els costos molt allunyats dels que tenien els estats veïns encara va empitjorar els problemes.

Què s'hi pot fer? Els líders europeus han ofert préstecs d'emergència als estats en crisi; però sota promesa d'imposar uns programes salvatges d'austeritat, que es basen en grans retallades de despeses. Les crítiques segons les quals aquests programes serien contraproduents (perquè aquestes mesures no només serien molt doloroses directament, sinó que, a més, en aguditzar el daltabaix econòmic, podien provocar una reducció dels ingressos) van ser bandejades. Sostenien que l'austeritat seria un factor d'expansió, perquè milloraria la confiança.

Ningú no es va prendre més seriosament la doctrina de l'austeritat expansiva que Jean-Claude Trichet, el president del Banc Central Europeu (BCE). Sota la seva direcció, el banc va començar a predicar l'austeritat com a elixir econòmic universal, que caldria imposar immediatament a tot arreu, incloent-hi llocs com la Gran Bretanya i els Estats Units, que encara tenen molt d'atur i que no han de fer front a la pressió dels mercats financers.

Tanmateix, com ja he dit, la fada de la confiança encara no ha aparegut. Els estats europeus amb problemes de deute, com era d'esperar, estan patint una davallada econòmica encara més acusada com a conseqüència d'aquests programes d'austeritat, i la confiança, en lloc d'augmentar, s'enfonsa. Ara com ara està clar que Grècia, Irlanda i Portugal no poden pagar tots els deutes, i no ho faran; Espanya podria arribar a aguantar.

Des d'una perspectiva realista, doncs, Europa s'hauria de preparar per a certa reducció del deute, combinant l'ajuda de les economies més fortes i quitaments imposats als creditors privats, que s'haurien de resignar a no obtenir la totalitat del reembossament. El realisme, però, sembla que és un bé escàs.

D'una banda, sembla que Alemanya ha adoptat una posició molt dura contra qualsevol cosa que s'assembli a una ajuda als veïns en dificultats, tot i que un motiu important per posar en marxa el programa de rescat va ser intentar protegir els bancs alemanys de les pèrdues en els seus resultats.

D'altra banda, el BCE actua com si estigués decidit a provocar una crisi financera. Ha començat a apujar els tipus d'interès malgrat l'estat desastrós de moltes economies europees. I els funcionaris del BCE han fet advertiments contra qualsevol mena d'alleujament del deute: de fet, la setmana passada un membre del consell de govern va indicar que una lleugera reestructuració dels bons grecs fins i tot faria que el BCE deixés d'acceptar aquests bons com a garantia addicional dels préstecs als bancs grecs. Això equivalia a dir que si Grècia pretén un quitament, el BCE desconnectarà el sistema bancari grec, que depèn decisivament d'aquests préstecs.

L'ensorrament dels bancs grecs podria forçar la sortida de Grècia de la zona euro: i no costa gaire de veure que això podria provocar un efecte dòmino sobre bona part d'Europa. Què pretén, doncs, el BCE?

Em penso que simplement no vol afrontar el fet que les seves fantasies se'n van en orris. Potser això sembla d'una insensatesa fenomenal, però qui ha dit mai que el bon sentit regeixi el món?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT