La lectora

Any sí any no, aproximadament, visc el fenomen (únic al món) de Sant Jordi des d’un cantó o des de l’altre. Aquest any i l’any passat no firmava, perquè no tenia allò que se’n diu “novetat”. Per tant, era només lectora i he vist la festa des del cantó de fora de les parades. L’any que ve, segurament, qui sap si afortunadament, seré a dins.

Hem explicat moltes vegades la festa des de dins, des del punt de vista dels escriptors, perquè ens hi dediquem, a explicar coses. Quan l’expliquem des de fora, com jo feia aquest dijous, admirada davant la cua de Ken Follett, ho fem des del punt de vista del periodista amb mirada d’ocell. Però, voldria, ara, explicar-ho com a lectora, com algú que demana una firma. Com jo faig, quan no firmo.

Demanar-li la firma a Belén Esteban (tertuliana de Telecinco) té un propòsit clar, suposo, per al que ho fa, que no és el meu cas. Admires o et fa gràcia o pena el personatge, i com que “ha tret” un llibre, li demanes que te’l firmi per entrar-hi uns segons en contacte. T’hi fas la foto i ho penges a Instagram o a Facebook. Si el personatge hagués fet un taller de cupcakes o un calendari, li compraries les cupcakes o el calendari. Tant se val. Una altra cosa és demanar-li la firma a algú que ha fet una “obra”. Que l’ha escrit. I l’ha escrit amb el propòsit de fer una cosa bella, diguem. El cas, per exemple, dels companys de l’ARA Xavi Bosch, Sílvia Soler o Jordi Nopca. Jo, a ells, els demano una firma per una altra qüestió. M’agrada deixar testimoni davant d’ells i del món que valoro, admiro, el que fan, n’estic contenta. Aquesta és la raó, diria, de la majoria de persones que, davant dels autors “literaris”, fan cua. No és fanatisme, no és friquisme (tot i que n’hi pugui haver). És donar les gràcies amb alegria. És per aquesta raó que al prestatge hi tinc dedicats els llibres Experiencia per Martin Amis i Una dona difícil per John Irving o el disc Gentlemen per Greg Dulli. Perquè continuïn.