Publicitat
Publicitat

Les lectures del fracàs

És així com s'acaba l'euro: no amb un bon bum, sinó amb un bunga bunga. No fa gaire, els dirigents europeus repetien que Grècia podia quedar-se a l'euro i havia de fer-ho i pagar tots els seus deutes. Ara, quan Itàlia s'estimba, costa de veure com pot sobreviure l'euro.

Però ¿què vol dir el desastre de l'euro? Com acostuma a passar quan colpeja l'infortuni, des de les diferents ideologies corren a afirmar que el desastre confirma els seus punts de vista. És el moment de posar aquesta gent en evidència.

Comencem pel principi: l'intent de crear una moneda europea comuna era un d'aquells projectes que van més enllà de la ideologia. Va ser acollit amb entusiasme per l'extrema dreta nord-americana, que hi veia el millor substitutiu de la reedició del patró or, i per l'esquerra britànica, que hi veia un gran pas cap a una Europa socialdemòcrata. En canvi, els conservadors britànics hi estaven en contra, perquè també hi veien un pas cap a una Europa socialdemòcrata. I els progressistes nord-americans el qüestionaven, perquè els preocupava -amb raó, diria- què passaria si no podien recórrer a polítiques monetàries i fiscals per lluitar contra les recessions.

De manera que ara que el projecte de l'euro se n'ha anat en orris, quines lliçons n'hauríem d'extreure?

He sentit dues afirmacions, totes dues equivocades: que els mals d'Europa reflecteixen el fracàs de l'estat del benestar en general i que la crisi aconsella imposar immediatament l'austeritat fiscal als Estats Units.

L'asserció que la crisi europea demostra que l'estat del benestar no funciona prové de molts republicans. Així, Mitt Romney va acusar Barack Obama d'inspirar-se en els "socialdemòcrates" europeus i va afegir que "Europa no funciona a Europa". La idea, cal suposar, és que els països en crisi s'ho passen malament perquè els esclafa el fardell de les grans despeses públiques. Però els fets diuen una altra cosa.

És veritat que els països d'Europa tenen unes prestacions socials més generoses (incloent-hi l'atenció sanitària universal) i una despesa pública més elevada que els Estats Units; però les nacions que actualment estan en crisi no tenen un benestar més gran que aquells als quals els van bé les coses (en qualsevol cas, si hi hagués una correlació, aniria en sentit invers). Suècia, coneguda per les elevades prestacions socials, està tenint uns resultats magnífics: és un dels pocs països que tenen ara un PIB més alt que abans de la crisi. D'altra banda, abans de la crisi, en qualsevol dels països que actualment estan en crisi la despesa social era inferior (considerant el percentatge de la renda nacional) que a Alemanya, per no dir res de Suècia.

Ah, sí, i el Canadà, que disposa d'assistència sanitària universal i d'unes ajudes als pobres molt més generoses que els Estats Units, ha trampejat la crisi millor que no pas nosaltres.

La crisi de l'euro, doncs, no diu res sobre la sostenibilitat de l'estat del benestar. Però ¿avala la tesi que cal estrènyer els cordons en una economia deprimida?

Podem sentir aquesta afirmació constantment. Els Estats Units, ens diuen, farien ben fet de retallar ara mateix la despesa, si no volem acabar igual que Grècia o Itàlia. Una vegada més, però, el que diuen els fets no és això.

Primer, si fem una ullada arreu del món, veurem que el factor que més determina les taxes d'interès no és la magnitud del deute públic, sinó si el govern demana préstecs en la seva pròpia moneda. El Japó està endeutat amb molta més profunditat que no pas Itàlia; però la taxa d'interès japonesa a llarg termini és només de l'1%, i la italiana, del 7%. Les perspectives fiscals de la Gran Bretanya són pitjors que les d'Espanya, però la Gran Bretanya paga els préstecs a només una mica més del 2%, mentre que Espanya ha de pagar-los gairebé al 6%.

El que ha resultat és que, pel fet d'haver entrat a l'euro, Espanya i Itàlia a la pràctica s'han rebaixat a l'estatus de països del Tercer Món que han de demanar préstecs en la moneda d'algú altre, amb tota la pèrdua de flexibilitat que això implica. En particular, com que els països de la zona euro no poden imprimir moneda ni tan sols quan hi ha una emergència, estan sotmesos a les interrupcions del finançament, cosa que no passa als països que disposen de moneda pròpia: el resultat és el que està passant actualment. Els Estats Units, que demanen els préstecs en dòlars, no tenen aquest problema.

Una altra cosa que cal saber és que, davant la crisi actual, l'austeritat ha estat un error allà on l'han volgut aplicar: cap país amb deutes importants ha estat capaç de fer tornar per aquesta via el favor dels mercats. Per exemple, Irlanda és el nen bo d'Europa, perquè ha respost al problema del deute amb una austeritat salvatge que ha fet pujar la taxa d'atur fins al 14%. Tot i així, la taxa d'interès dels bons irlandesos és del 8% (pitjor que a Itàlia).

La lliçó d'aquesta història, doncs, és que hem d'anar amb compte amb els ideòlegs que intenten segrestar la crisi europea en benefici dels seus programes. Si ens escoltem aquests ideòlegs, tot el que aconseguirem al capdavall és fer que els nostres problemes (que són diferents dels d'Europa, però possiblement igual de greus) encara empitjorin.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT