Publicitat
Publicitat

És la legitimitat, estúpid!

Els economistes hauríem de ser humils. Feia molts anys que a la gent no li importava tant l'economia i, per tant, el que tinguem a dir els economistes. En canvi, no som capaços de proporcionar una recepta clara per sortir de la crisi tan aviat com sigui possible i amb el mínim cost.

Prenguem el cas del deute sobirà. Ningú no creu que Grècia o Itàlia, entre altres països, seran capaços de fer front al seu deute. Aquesta situació té tenallats ambdós països, la banca europea i, en general, Europa sencera. Què podem dir els economistes? Que fóra millor que Grècia cresqués perquè algú haurà de pagar la part a què no facin front els contribuents grecs amb més impostos i menys prestacions socials: o bé la banca creditora (acceptant quitances) o bé el contribuent de la zona euro (transformant el deute grec en deute europeu o acceptant una inflació a la zona que redueixi de facto el deute sobirà fins a nivells raonables). Totes les solucions tenen inconvenients que les fan molt indesitjables. Segurament, la solució òptima seria una certa combinació de sacrifici grec, sacrifici dels bancs creditors i sacrifici del conjunt de la zona euro, però els nostres polítics no s'atreveixen a definir-la. Confien que la represa del creixement per part del països més endeutats permetrà evitar haver de triar. Cada cop està més clar que es tracta d'una esperança vana.

Mentrestant, aquests països comencen a aplicar mesures estalviadores d'una enorme impopularitat. ¿Com pot esperar-se que el públic grec en general les accepti quan sap que: a) una part del fenomenal dèficit dels últims anys s'ha produït de manera fraudulenta, b) hi ha una enorme evasió fiscal per part dels més benestants (el cas de l'impost sobre les piscines ha esdevingut un recurs clàssic), c) la pressió fiscal és més baixa a les rendes altes que a les mitjanes, d) el repartiment de les retallades és molt qüestionable, i e) Europa sembla disposada a fer-se càrrec del deute per tal que no faci mal a la banca creditora? ¿Ara bé, com podrà Grècia atreure capitals i créixer sense més concòrdia social?

Considerem ara el cas català. Des de la seva restauració, els successius governs de la Generalitat han estat acumulant deute. Els mercats no sols no n'accepten més, sinó que el nivell actual és insostenible per poc que pugin els tipus d'interès. Per tant, l'actual Govern no té altre remei que generar un superàvit, i ho ha de fer en un context en què la caiguda de l'activitat econòmica li ha retallat els ingressos. La solució òptima fóra un pacte fiscal que reduís immediatament el dèficit amb la resta d'Espanya, però, en el millor dels casos, el dèficit només podrà reduir-se progressivament. No es tracta, doncs, d'una solució realista a curt termini.

La Generalitat, doncs, ha de reduir despeses, augmentar impostos o fer les dues coses alhora. De moment, l'actual govern de la Generalitat ha considerat que les raons per eliminar l'impost de successions pesaven més que el problema del dèficit, i està començant a aplicar retallades, sobretot en la sanitat.

Quina és l'òptima combinació de pujades impositives i retallades socials? Els economistes podem dir poca cosa sobre això. La raó és clara: perquè no es tracta de definir el conjunt de mesures òptim des d'algun paràmetre mesurable, sinó d'aquelles que el poble accepti, perquè si no les accepta seran inaplicables i se'n generaran no sols conseqüències electorals, sinó d'ordre públic. A Espanya, la legitimitat dels governs democràtics i de l'estat de les autonomies ha descansat en el fet que han coincidit amb un període de creixement econòmic portentós i, en conseqüència, ha permès que les diferents administracions públiques es fessin càrrec de més demandes socials. Enllà dels Pirineus, els èxits electorals d'un Berlusconi o d'un Sarkozy es basaven, en bona part, en la imatge de líders capaços de generar riquesa.

No ens enganyem, hem entrat en una dècada de creixement econòmic baix (hi ha qui parla d'"edat de gel"), administracions en contracció i conflictivitat social elevada. En aquest període, la legitimitat es basarà en la defensa de propostes per repartir els sacrificis de manera equitativa. Els primers líders que ho entenguin triomfaran. El PSOE, arraconat, ja ha trobat un filó: l'aprimament de les diputacions. A Catalunya, el poble entén que cal que la Generalitat redueixi despeses, però no està entenent el criteri amb què s'estan prenent les primeres mesures. ¿Quan trigarà un partit català a atrevir-se a proposar l'eliminació de les diputacions i dels consells comarcals i l'oblit definitiu de les vegueries? Només caldrà que tradueixi l'estalvi en termes de llits hospitalaris per fer forat en l'electorat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT