29/06/2016

Quan l'equidistància és el més injust

2 min

NO ESTIC GENS D’ACORD amb la idea que el procés ens obliga a mullar-nos a tots. He escrit més d’un cop defenses clares del dret a tenir dubtes, del dret a ser indecís, i del que crec que és un deure: matisar. No m’agrada la sensació de crear fronts d’incondicionalitat: si no em fas costat ets igual que aquells altres. No és un tema d’estar a favor o en contra, de bàndols. Hi ha d’haver un espai de respecte absolut per als que no ho tenen clar o tenen altres prioritats. I s’ha de poder debatre tot. I tenir el màxim d’informació. I convé un clima democràtic que convidi a tota mena de crítiques, i és bo que cadascú procuri ser autocrític i honest.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dit això, i amb el risc de ser contradictori, em costa acceptar gaires matisos en el cas Fernández Díaz i en el judici a Mas i companyia pel 9-N. Ho intento, de debò, però amb tot el dolor sento que qui no condemna enèrgicament el ministre i no fa tot el que estigui a les seves mans per impedir que se’n surti de franc en el fons n’està sent còmplice. Faig l’esforç, us ho prometo, però amb tot dolor sento que qui no defensa de manera radical els que van posar les urnes i fa el joc, ni que sigui per omissió, als que els persegueixen judicialment, en el fons n’està sent còmplice. I això em sembla gravíssim.

Des de la defensa absoluta dels matisos i la gamma més rica de colors, des del rebuig frontal al blanc o negre, a l’estàs amb mi o contra mi, crec que hi ha situacions a la vida en què l’equidistància és injusta, en què hi ha clarament culpables i víctimes. I em desconcerta i m’entristeix que ni en aquests dos casos que vivim en paral·lel i que considero tan extrems i tan reveladors no hi hagi una unanimitat més clara i rotunda. No ho entenc.

stats