Quan l’esquerra treballa per al PP
Tothom intenta pescar dins la seva pesquera, com és normal. Però l’espectacle dels peixos voraços que es disputen l’aliment, sigui presa major o sigui plàncton, no resulta exactament edificant.
És el que passa a hores d’ara dins l’esquerra espanyola i catalana. Podem contra la CUP, la CUP contra ERC, ERC contra tothom, el PSC contra qui sigui (però sempre en contra), Iniciativa Verds i IU contra ells mateixos. Després hi ha els de Guanyem i els de Procés Constituent, que no se sap en contra exactament de qui van, però que en qualsevol cas van en contra de gairebé tot i de tothom com a principi.
No està malament. Suposo que algú s’apressarà a qualificar aquest article com una opinió de dretes, però no s’haurà equivocat tant mai. Aquest és un article escrit per un votant de tota la vida de l’esquerra (d’una determinada opció d’esquerra que ni tan sols he esmentat) que veu amb preocupació com dia rere dia aquesta esquerra ha superat la seva tradicional tendència a la fragmentació per entrar directament dins la fase de la desintegració.
És molt fàcil d’entendre: tothom es disputa el mateix espai electoral, i les cadires van cares. Que Pedro Sánchez i Oriol Junqueras coincideixin a atacar Podem, i que Pablo Iglesias i els seus tinguin la mania d’atacar el PSOE o ERC, és simptomàtic a bastament. D’aquesta mena de mal ja n’hem mort diverses vegades, però aquest cop ha succeït de manera tan inesperada com contundent. La irrupció del partit del nou Pablo Iglesias ha acabat de desbaratar un panorama que ja era massa tèrbol de feia massa anys. D’alguna manera, Podem sembla la resposta a la incapacitat de l’esquerra per articular una proposta conjunta i fiable. Al final, la ciutadania es fia més d’una proposta clarament populista i poc entenedora (n’hi ha prou fixant-se en els seus missatges sobre la qüestió catalana) que no pas dels partits que han votat tradicionalment.
Hi haurà transvasament de vots, i tant, i serà un transvasament dolorós i amb el qual sembla que ningú sàpiga què ha de fer. Podem espera créixer a expenses dels altres, però no vol governar encara, ni ho espera. Els altres volen governar, però no esperen poder fer-ho. Tot plegat només invoca la vella qüestió: cui prodest? És a dir, a qui beneficia? Un dia, com Martin Luther King, vàrem tenir un somni, però el somni sembla haver-se consumit dins les seves pròpies cendres, com una foguera de sant Antoni. Potser és el dimoni qui ha vingut a agafar-lo. O potser és que tots plegats no n’hem sabut més. Però sigui quina sigui l’explicació, sembla mentida que no hàgim arribat una mica més enllà. Amb Bárcenas i tot, el PP té encara massa camí per córrer, i l’haurem de patir. Segurament no serà amb Mariano Rajoy al capdavant, perquè ja està completament amortitzat, però sí amb qui es posi al capdavant d’una opció que no tendeixi a fer-se bocinets cada dia. És desagradable haver-ho d’admetre, però d’aquesta manera l’esquerra no fa més que fer-li el ball al pitjor PP que hem arribat a conèixer mai.
