'Sense fi' és l'expressió més precisa

Recordo la portada de la tardor del 2011 en què anunciàvem "2012, any negre", que va rebre crítiques de lectors per pessimista i alarmista, i al final resultarà que es va quedar curta. La portada d'avui, "Crisi sense fi", descriu amb la màxima precisió les sensacions d'un dilluns negríssim, el d'ahir, d'aquest 2012 fosc. Ahir es va fer més evident que estem encallats, que hi ha molt túnel i cap indici de llum. El nostre dilema de cada dia és si en parlem massa, d'aquesta història interminable. És un dels altres drames d'aquest pou sense fons, que anar-lo descrivint en directe no ens ajuda a sortir-ne però deixar de fer-ho no té gaire sentit. Si parles de la malaltia et sents furgant a la ferida, si la ignores et sents autoenganyant-te. L'estat d'ànim és el més semblant a un segrest, som entre l'espasa i la paret, interpretant gestos de forma gairebé esotèrica, improvisant teories que al cap d'uns minuts són desmentides per una realitat pitjor. No, al final resulta que això que ens passava la setmana passada no era per Grècia. Per tant, ni Grècia no ens donarà la respiració assistida que algú havia pronosticat. El rescat que no era un rescat no era per fer de tallafoc de Grècia, tampoc. Un pas endavant, dos enrere. L'ai, ai, ai permanent. Acostumar-se a la por, memoritzar xifres que no entenem. I assumir que això que se'ns fa llarg potser tot just comença.