Quim Torra
21/12/2011

De quan els liberals eren humanistes

3 min
De quan els liberals eren humanistes

L'humanisme porta lògicament al liberalisme". Amb aquesta contundència s'expressava Lluís Nicolau d'Olwer a La Publicitat , el seu diari i el del seu partit, l'any 1928. El dandi diletant de la primera joventut havia deixat pas a l'intel·lectual que s'havia endinsat en el mar blau i derrotat de la nostra història i a l'erudit de la literatura medieval. Ell i Joan Crexell són dos exemples perfectament acabats d'un determinat model de ciutadans que aquest país va ser capaç de generar: tan interessats en l'ètica de la política com en la política de l'ètica, i capaços d'atorgar al concepte llibertat la més republicana de les exigències. Incompatibles amb totes les modalitats de populisme, i amb qualsevol operació tàctica que impliqués concessions ideològiques. Aspiraven, senzillament, a ser ciutadans lliures d'una futura pàtria lliure.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Després d'un primer terç de segle dominat pel catalanisme conservador de la Lliga, que davant del canibalisme de les esquerres va mantenir una estabilitat que sembla gairebé miraculosa, semblava que l'arribada de la República hauria d'haver estat el seu moment, el dels qui defensaven una alternativa liberal i humanista. El partit de Nicolau d'Olwer, Acció Catalana, s'havia preparat a fons per liderar el país i endreçar-lo.

L'autèntica selecció nacional catalana, empeltada de noucentisme, va arrecerar-se darrere de la troica que representaven Bofill i Mates, Rovira i Virgili i Nicolau d'Olwer, síntesi perfecta dels diferents corrents liberals. De Pompeu Fabra a Amadeu Vives, de Josep Maria de Sagarra a Carrasco i Formiguera, de Carles Pi i Sunyer a Josep Sunyol, de Just Cabot a Eugeni Xammar, de Francesc Trabal a Josep Maria Planes. La llista és llarga, i més ho seria si s'apuntessin alguns noms dels qui també s'hi van sentir atrets, com Josep Pla o els germans Soldevila, primer, o Amadeu Hurtado i Josep Carner, després.

Algun dia algú s'entretindrà a estudiar què van representar realment els homes d'Acció Catalana, aquell aplec de patriotes que, des del 12 d'abril del 1931, van acumular derrota electoral darrere derrota electoral. Despatxats dels llibres d'història pel seu fracàs polític, queda per fer l'anàlisi dels seus estudis, dels seus diaris, dels seus llibres, dels seus articles, del seu discurs intel·lectual, no de manera individual sinó col·lectiva, l'intent audaç de construir un imaginari col·lectiu, el relat d'un país que es volia civilitzat i cosmopolita, del qual avui encara, fills del noucentisme com som, en vivim.

Amb ells va acabar-se una generació que, seguint Nicolau, exigia saviesa i passió: "No serà humanista qui no sigui savi i apassionat. Apassionat, no importa de què: místic, orgullós, enamorat, polític... el que vulgueu; savi, en el cor humà i en qualsevulla disciplina, mentre tingui una visió cinètica de totes les ciències, i totes faci girar a l'entorn, com de llur centre, de l'home". I que els portava a basar la seva lluita política en la integritat i el respecte més profund a l'home. Victòria Alsina, que l'ha estudiat a fons, afirma: "Els ensenyaments dels clàssics grecollatins el van portar a la recuperació de la literatura i la cultura catalanes, d'aquí al nacionalisme, i d'aquí a la política activa". Estranya i envejable lògica vista des dels nostres ulls del segle XXI, en què el professionalisme polític ha apagat la mínima guspira creativa i l'home s'ha vist desplaçat del centre d'interès per xifres, números i estadístiques.

El seu prestigi personal també a la resta de l'Estat el va portar a la direcció del ministeri d'Economia i del Banc d'Espanya. Com la pràctica totalitat dels liberals catalans, en el moment que el país es partia en dos, Nicolau no va dubtar primer a donar suport al front d'esquerres i, més tard, a emprendre el camí de l'exili, en què, després de ser empresonat dues vegades pel règim de Vichy -amb un perill enorme de ser extradit a l'Espanya franquista-, acabaria establint-se a Mèxic, on moriria el 24 de desembre del 1961, ara farà just 50 anys.

Quan Josep Maria Batista i Roca va enviar-li el 1932 una carta en què es donava de baixa d'Acció Catalana pel que considerava un allunyament de les tesis separatistes, Nicolau va apuntar al marge dret del paper, a mà, en vermell: "La meva posició respecte al separatisme ha estat la mateixa. Per mi ni el separatisme ni el no separatisme són cap fi: són únicament un mitjà. El fi és la llibertat i la cultura del poble". Potser com cap altres, aquests últims mots resumeixen molt bé aquells temps de quan els liberals eren humanistes.

stats