Kent A. Sepkowitz
28/04/2011

Si ens limitéssim a acceptar el consell d'un expert

4 min

Tinc un problema amb el rentaplats que ja fa uns anys que dura. Els símptomes són aquests: cada quatre o cinc rentades, els plats surten més bruts del que hi han entrat. Mirant a contrallum, s'hi poden veure unes gotetes negres. Segons la meva teoria, el problema és al desguàs: potser de tant en tant hi ha alguna cosa que fa que l'aigua torni enrere i embruti els plats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ja han vingut uns quants lampistes a donar-hi un cop d'ull. Escolten el que em passa i la meva teoria, unes explicacions que per a mi, que no sóc pas lampista, tenen sentit. De seguida em miren com si m'hagués begut l'enteniment -no només com si fos una mica ximple, sinó com si estigués completament guillat- i em diuen que compri un rentaplats nou (ja ho vaig provar: cap resultat) o que renti els plats amb més cura abans de posar-los al rentaplats (vegeu més amunt: provat, sense sort). Aleshores, cargolen o descargolen alguna cosa; fan un gest comprensiu d'assentiment dirigit a la meva dona i s'adrecen a la porta -a tota velocitat- deixant-me amb els gots tacats i encara més insatisfet. Però, aquests, què coi saben?

L'última vegada, em vaig adonar de fins a quin punt s'assemblaven aquestes breus relacions a les que jo de vegades tinc amb els meus pacients. Evidentment, les preocupacions dels pacients són d'una escala i d'un abast ben diferent de les que jo tinc pels meus aparells; però els meus pacients també tenen un problema, un problema que per a ells està clarament definit, un problema sobre el qual han rumiat durant hores, dies, setmanes, potser durant anys. Comprenen la seva situació perfectament i s'hi enfronten. La majoria ja han provat de fer això i allò altre avaluant-ne l'impacte sobre la seva malaltia: mengen menys o mengen altres coses; fan més esport o canvien d'esport; dormen en una altra habitació durant una o dues setmanes; proven el medicament que anys enrere van subministrar a la canalla per guarir una malaltia que potser s'assemblava a la seva d'ara.

Són aprenents de Pasteur fent recerca al laboratori del seu propi cos, practicant el mètode científic amb un rigor admirable. I així i tot sovint rebutjo les seves idees amb el mateix gest displicent que últimament m'he acostumat a esperar del reguitzell de lampistes i especialistes en rentaplats que m'han visitat. Com el lampista, ja he sentit abans cadascuna de les queixes; i ja he gastat molt de temps i moltes esperances dels pacients resseguint, fins a foragitar-les, les mateixes sospites errònies.

Espero haver après alguna cosa després de tots aquests intents frustrats. Sóc jo qui té més experiència en casos com aquest, oi? Que potser no és així?

A molts pacients els dol que jo no tingui prou en compte les seves teories. Recentment, un pacient em demanava que fes un diagnòstic de la seva fatiga permanent, que no s'acompanyava ni de febre ni de pèrdua de pes: podria ser una infecció? Li he explicat que durant anys havia intentat trobar una infecció en pacients amb una simptomatologia idèntica a la seva, sense trobar-hi mai res; la més costosa i exhaustiva de les exploracions mèdiques només va significar per a ells una pèrdua de temps i de diners. Quan li vaig dir això, ens vam mirar l'un a l'altre en un silenci incòmode. Se sentia una mica defraudat i a mi també em sabia greu: mai no és agradable trepitjar les esperances d'algú.

Em fa l'efecte que aquí es tracta d'un problema bàsic d'actitud envers els especialistes. És ben senzill: tots busquem persones que, d'una situació problemàtica determinada, en sàpiguen més que nosaltres, precisament pel fet de ser més competents que nosaltres. I tant, nosaltres sempre volem experts, especialistes. I quan els trobem, hem de confiar en ells, oi? Però, en comptes d'això, els desautoritzem tan bon punt no diuen el que volíem sentir. De cop i volta, nosaltres som els qui coneixem millor allò mateix, que crèiem que era la seva especialitat. A fi de comptes, els pacients em vénen a veure a un gran hospital de recerca, la casa de la ciència definitiva, un temple del pensament racional, construït sobre la base d'una quantitat ingent d'observacions lògiques precises, realitzades per una línia d'experts que va des d'Hipòcrates fins als doctors i investigadors publicats en el New England Journal of Medicine d'aquesta mateixa setmana. Jo sóc l'humil continuador d'aquesta gran tradició, l'intèrpret dels assajos clínics aleatoritzats i controlats amb placebo efectuats per milers d'investigadors sobre centenars de milers de pacients. M'avalen els fets.

Però, això sí, hi ha un entrebanc. Quan el que està en joc és la nostra salut (o aparells de la nostra llar), demanem alguna cosa més que coneixements del nostre especialista. De cop i volta, el món racional perd el seu atractiu; la grisa, la invariable observació científica sembla només grisa i invariable. Volem una poció miraculosa, una mica de màgia, un geni excèntric capaç de copsar el moll de l'ós del problema a través de l'embolic que l'envolta habitualment (reclamem una figura com el Doctor House).

Però tot esperant el nostre heroi, hem de prendre la decisió més bàsica, la més esquemàtica: confiem en aquest individu o no hi confiem? I aquesta elecció, més que seguir una línia perfectament controlada de raonament i evidència, depèn de la menys científica de les inclinacions humanes: el pur salt de la fe.

stats