Publicitat
Publicitat

La línia 'haimish'

Fa poc vaig cobrir algunes notícies a Kènia i Tanzània i després vaig fer un safari amb la meva família. Ens vam allotjar en set campaments. N'hi havia que eren relativament senzills, sense electricitat ni aigua corrent. D'altres eren relativament luxosos, amb dutxes normals i fins i tot piscines. Els campaments senzills eren agradables, acollidors i familiars. Vam conèixer els altres hostes a les grans taules comunitàries en què se servia el sopar. En un campament vam jugar a futbol en un gran camp del Serengeti davant d'un públic de nyus. En un altre campament vam improvisar competicions de llançament de javelina i tir amb arc amb el personal de la cuina. Dos dels guies massais ens van acompanyar, a mi i el meu fill, en improvisats simulacres de caça en què perseguíem la presa a través de barrancs i rierols. Us puc assegurar que això és el paradís per a un nen de 12 anys, i també per als que tenen la maduresa emocional d'un nen d'aquesta edat.

Els camps elegants eren més freds. N'hi havia un en què a cada família li assignaven una taula per sopar, motiu pel qual no vam arribar a conèixer els altres hostes. Les tendes estaven més separades. Tampoc vam arribar a conèixer el personal, i els que ens van atendre van ser sobretot els cambrers, com en un hotel elegant.

Només conec una paraula capaç de descriure què era allò que tenien els camps senzills i que mancava als més luxosos: haimish . És una paraula jiddisch que suggereix escalfor, familiaritat i una cordialitat sense pretensions.

Vaig pensar que quan marxàvem d'un campament senzill per anar a un de luxós creuàvem una invisible línia haimish . Els campaments senzills tenien aquesta qualitat, i els equipats amb més comoditats, no.

És un fenomen generalitzat que apareix també en altres aspectes de la vida. Quan ens gastem més diners en una cosa, el que guanyem en privacitat i elegància ho solem perdre en sociabilitat espontània.

Vaig visitar una vegada una universitat en què la Casa Hillel, gran i dotada d'un generós finançament, estava destinada a ser el centre jueu al campus. Però els alumnes em van dir que preferien la Casa Chabad, dirigida pels ortodoxos lubavitchers . A la Casa Chabad els sofàs estaven esparracats i les habitacions eren molt petites, però era més haimish , segons els alumnes.

Hi pot haver bars i restaurants a una banda i l'altra de la línia haimish . En alguns sopars i restaurants familiars, la gent està més còmoda reclinada a la cadira, esclafint en grans riallades i interrompent-se mútuament enmig de l'eufòria col·lectiva. Parlen més amb el personal i fins i tot amb la gent d'altres taules. Als restaurants elegants, el menjar és millor i l'atmosfera és més refinada, però el protocol que regula el que és permissible és més rigorós.

Hi pot haver hotels a una banda i l'altra de la línia haimish . En un hotel de la cadena Comfort Inn, a l'hora d'esmorzar hi trobem múltiples generacions, i la gent sol intercanviar bromes sobre la màquina per fer gofres. Al menjador d'un hotel de quatre estrelles els hostes responen en silenci els correus electrònics a través del mòbil.

Hi pot haver barris sencers a una banda i l'altra de la línia haimish . Alan Ehrenhalt va escriure un magnífic llibre titulat The Lost City sobre els superpoblats barris de Chicago on els nanos anaven d'una casa a l'altra i on els veïns passaven l'estona a la veranda. Quan els habitants d'aquests barris es van fer més rics, es van traslladar a altres zones més espaiades, amb cases més grans i on tenien moltes menys possibilitats de conèixer els veïns. A la dècada del 1990, milions de nord-americans es van mudar per tenir cases i terrenys més grans, encara que això impliqués llargs desplaçaments per anar a la feina. Els estudis de Robert Frank, de la Universitat de Cornell, apunten que no compensa.

Sovint no sabem gastar els diners, jo mateix en sé tan poc com qualsevol altre. Per exemple, rarament els guanyadors de la loteria treuen profit de la fortuna que els ha tocat.

Quan obtenim uns ingressos extres, ens els gastem en privacitat, espai i refinament. Això té alguns avantatges evidents: cal no oblidar les nits al Comfort Inn en què intentàvem dormir mentre al vestíbul i a l'habitació del costat jugaven al lacrosse . Però de sobte ens hi fixem i ens adonem que estem a la banda equivocada de la línia haimish .

Vivim també en una cultura molt individualista. Quan planifiquem les vacances, pensem sobretot en el lloc on volem anar. Les agències de viatges ens ofereixen fullets en què es veuen platges privades i unes vistes fantàstiques, però quan tornem el que valorem sobretot són els records de les persones que hem conegut en països llunyans i les vides amb què hem entrat en contacte.

No em puc estar d'acabar aquest article amb alguns dels consells recollits pels prominents especialistes Elizabeth W. Dunn, Daniel T. Gilbert i Timothy D. Wilson. Després de repassar la llarga bibliografia dels estudis sobre la felicitat, suggereixen: compreu experiències en lloc de coses, compreu molts plaers petits en lloc d'uns quants de grans, pagueu ara coses que us facin il·lusió i de les quals pugueu gaudir després.

I jo només hi afegiria: a vegades val més vigilar a l'hora de gastar i quedar-se al sud de la línia haimish .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT