Els lladres de l’estat
PRIORITATS. Mentre l’exèrcit nord-americà bombardejava uns talibans en retirada que s’havien fet forts al sud de l’Afganistan, la CIA repartia generosament paquets de paper d’alumini plens de feixos de bitllets per a Hamid Karzai i el seu germà petit, Ahmed Wali. Ho explica la investigadora Sarah Chayes, autora d’un informe sobre com la corrupció amenaça la seguretat global. Era l’any 2003 i Chayes va presenciar un d’aquells lliuraments en un sopar privat. L’analista del Carnagie Endowment carrega contra l’administració nord-americana i aquesta idea d’apuntalar primer la seguretat d’un Afganistan en guerra abans de començar a preocupar-se per la governança. Una actitud que va alimentar i fomentar la imposició d’una administració -la de l’expresident Karzai- que “més que un govern s’havia d’entendre com una organització criminal vertical i integrada”, relata Chayes. La corrupció és “l’amenaça no reconeguda per a la seguretat internacional” com ho és també per a la democràcia.
CLEPTOCRÀCIES. És la corrupció sistemàtica, la impunitat generalitzada i l’abús constant de poder el que indigna la gent. Ho va ser als inicis de la Primavera Àrab. La revolta dels tunisians contra Ben Ali i la seva dona, Leila Trabelsi, per l’espoli i l’explotació mafiosa dels negocis de l’estat. La repulsa egípcia contra els abusos de Gamal, el fill de Hosni Mubàrak, reescrivint les lleis per atorgar-se el control de terres i altre patrimoni de l’estat. La corrupció no és una patologia -diu aquest informe del Carnagie-, en molts països del món la corrupció és un sistema de funcionament. A nivell global connecta amb els paradisos fiscals, amb les xarxes de crim organitzat, amb el finançament del terrorisme i amb la inestabilitat financera. A nivell local genera més desigualtat, més sensació d’impotència i condueix aquells que estan disposats a rebel·lar-se cap a opcions polítiques o religioses que no sempre portaran més estabilitat.
FRACÀS. La corrupció aliena. Els costos econòmics, per exemple, dels 120.000 milions d’euros que cada any s’evaporen d’una Unió Europea en crisi pel frau i l’evasió de capitals són gairebé tan feixucs com el desgast que suposa en la confiança en el sistema i en els seus gestors.
Quan els escàndols se succeeixen un rere l’altre -dels Pujol a Rato, de Bárcenas als ERO-, el degoteig de notícies enfonsa uns casos sota els titulars dels nous i ja gairebé no es distingeix entre uns i altres perquè la sensació d’impunitat que creen és generalitzada. Això és el que feia que Valentina Rigamonti, coordinadora de Transparència Internacional per Europa, s’exclamés durant la presentació de l’informe anual del 2014 que a Espanya “la corrupció és arreu, no en un únic partit polític ni en una regió, sinó en cada sector del país”.
La corrupció no és una distorsió o un fracàs del govern sinó un sistema organitzat per xarxes de poder decidides a garantir-se l’accés a diners i beneficis, ens adverteix Chayes. I aquestes organitzacions corruptes se senten enfortides per la falsa impressió de formar tots part d’un poder que els pertany i que es reparteixen segons convingui.
És l’estat el que no es pot permetre la sospita permanent, els indicis, per exemple, que més de 700 polítics i funcionaris espanyols que es van acollir a l’amnistia fiscal del 2012 haurien pogut rebre uns suborns blanquejats, després, gràcies a l’oferta del govern.
Els lladres de l’estat no buiden només les arques públiques. Reprodueixen conductes, maneres de fer que en alguns cercles ni tan sols es deuen considerar il·legítimes. Són màquines de debilitar la confiança en l’administració i en la política.
