La llar
La llar és el refugi, és l'origen i el final, és la parada i fonda, és on ens amaguem del món i on ens ensenyem sense pudor. A casa no hi ha secrets i alhora les parets tremolen de tants que en guarden. Dins d'aquelles habitacions, tan vistes i tan reconegudes, hi hem parlat, hi hem menjat, hi hem somiat, hi hem rigut i plorat, hi hem crescut, hi hem après i hi hem fet servir tots els verbs imprescindibles per dir que hem viscut. La casa és la pau i per això quan érem petits i tot jugant volíem estar sans i estalvis, cridàvem ben fort: "Casa!" I ja no ens podia passar res.
Per això aquests dies veient les imatges de les famílies de Mataró que han hagut de fugir de casa seva perquè allà on vivien corrien massa riscos, alguna cosa se m'ha esquinçat a dins. No em puc imaginar quina mena de buidor es deu apoderar de les persones que, d'un dia per l'altre, perden el lloc al món que els fa sentir tranquils, protegits. No sóc capaç de posar-me en la pell dels que de la nit al dia perden la forma material dels seus records; totes aquelles famílies que, per motius diferents, impossibles i increïbles, es troben de sobte sense el sostre que els ha cobert les vides, sense portes per on entrar ni sortides per on escapar-se. No encerto a interpretar què se sent quan l'escenari principal desapareix i ens quedem orfes de referències. Tampoc sé què voldria agafar a corre-cuita abans de marxar i em puc imaginar poques decisions més complicades, però alguna cosa em diu que la majoria no prendríem el més valuós ni el més car que tinguéssim dins de casa. Vull pensar, i crec que no m'equivoco, que la majoria voldríem salvar el que més ens emociona, el que ens porta més records o el que té un significat més especial. Perquè no som el que tenim, sinó el que som capaços d'evocar, sigui quina sigui la direcció que ens toqui prendre.
