Una llarguíssima drecera
M’he cansat de repetir que ara mateix l’ús del terme terrorisme (i terrorista) vehicula una ideologia que no ens ajuda a entendre l’origen d’aquesta violència ni a dissenyar estratègies efectives per eradicar-la. Sé que dir-ho no farà que deixi de sortir als títols dels mitjans i també sóc conscient que si el terme només transmetés el seu sentit més estricte —“violència d’origen polític que ataca la població civil per incapacitat d’arribar a qui voldria i per causar el màxim impacte social”— no seria perniciós. El problema és que també inocula una emoció irracional que té com a objectiu deshumanitzar al màxim els individus i grups socials que practiquen aquesta violència; una emoció que ajuda a legitimar qualsevol mètode per combatre’ls, inclosos la tortura i l’extermini.
Qualsevol forma de civilització tendeix a conviure amb la vaga idea que els que no en formen part no acaben de ser humans. Els grecs clàssics en deien bàrbars, una onomatopeia que imita el balbuceig d’algú que emet sons sense sentit: un no-humà que té una aparença humana. És un terme que canvia amb el temps, perquè no importa tant la paraula com tot el que, gràcies a la propaganda, s’aconsegueix que susciti —de la manera més irracional i emotiva possible— en els que la senten. Per a un nord-americà dels anys 60 el no-humà amb aparença humana es deia comunista. I Hollywood ho va anar ficant a l’inconscient col·lectiu recorrent a la metàfora del malvat extraterrestre d’aparença humana.
És una estratègia que troba ressonadors en els nostres instints més tribals, i que s’activa amb la por. Però la violència terrorista, i més concretament la que divendres va colpir París i Occident, com més la deshumanitzem més s’exaspera i es radicalitza. Una possible lectura de La pell freda és que el granotot el crea la nostra por i el fa més malèfic el nostre pànic. En l’espiral deshumanitzadora, víctima i monstre es confonen i arriben a ser intercanviables depenent del punt de vista.
I amb això no estic dient —ho aclareixo per si cal— que la terrible violència de divendres a París no mereixi la màxima repulsa i la més eficaç resposta policial i judicial. Estic dient —i no pot ser subversiu afirmar-ho— que l’han perpetrada persones humanes que, per allò del punt de vista, han arribat a veure en nosaltres, els sofisticats occidentals que hem sobreviscut a la mort de Déu, una mena de granotots. És una visió tan malaltissa i deformada com la islamofòbia que prediquen alguns llibres, perquè ni ells ni nosaltres som malèfics granotots sinó confusos éssers humans morts de por i plens de ràbia.
Mirar com si fos humà el monstre pouant d’una empatia que també tenim a dintre, obra l’efecte màgic d’humanitzar-lo i ens permet fer un pas fonamental en la resolució de conflictes: posar-nos a la seva pell. És una estratègia a llarg termini, i pot semblar impossible compatibilitzar-la amb l’enèrgica resposta repressiva que exigeix i exigirà l’ara i aquí. Però al costat de l’altra, la que es limita a matar monstres amb la ingènua esperança d’exterminar-los, és una drecera.
