Publicitat
Publicitat

Les llaunes de Piero Manzoni

AToledo hi ha una casa que durant gairebé cent anys es va fer dir la Casa-museu del Greco. La setmana passada va reobrir les portes després d'una remodelació i el nom s'havia escurçat: qui ara la visita, ja no es troba la Casa-museu del Greco sinó el Museu del Greco, perquè des de fa poc s'ha sabut que el pintor renaixentista no hi va viure. La casa on de veritat va habitar era a dos-cents metres de distància i va desaparèixer completament arran d'un incendi.

La notícia sobre la falsa casa del Greco m'ha fet recordar els missatges de premsa de fa dos mesos sobre el piano de Chopin: resulta que a la cartoixa de Valldemossa, a l'illa de Mallorca, hi havia un piano que, de cop i volta, i per ordre judicial, va perdre valor. Després de diverses disputes entre les famílies que gestionen les cel·les 2 i 4 de la cartoixa, un jutjat de Palma va ordenar retirar el piano de la cel·la 2. L'instrument es presentava al públic com el "pobre piano mallorquí" (en paraules de Chopin) que hauria fet servir durant la seva estada de sis setmanes a Valldemossa l'hivern del 1839. La sentència conclou que els dits del compositor polonès no van poder tocar aquelles tecles, perquè el piano va sortir de fàbrica uns deu anys més tard. És a dir, que, tot d'una i després de cent anys, el doblement pobre piano va haver de deixar la seva carrera d'intocable de museu i buscar-se la vida fent alguna altra cosa més musical, si és que encara es va poder afinar. La sentència afirmava, a més, que Chopin no es va allotjar mai a la cel·la 2, sinó que ho va fer a la número 4, on s'exposa un altre piano, un Pleyel que el compositor es va fer enviar des de París i que ara es frega els pedals amb satisfacció perquè a ell sí que el van acaronar els dits de Chopin unes quantes vegades. No se sap pas quants altres dits el van fer sonar abans o després que Chopin, però aquelles mans van marcar la diferència i li van permetre retirar-se de les seves tasques musicals per convertir-se en una estrella museística.

Aquests dos casos de desengany entorn de personatges històrics m'han fet pensar en Piero Manzoni, l'artista italià que va morir el 1963 abans de fer els trenta anys, però que va tenir prou temps per crear obres que influenciarien tota una generació d'artistes. Recordaré tres de les creacions de Manzoni. La primera, del 1960, és Alè d'artista : una sèrie de globus de colors blau, vermell o blanc, inflats amb el seu propi alè i fixats sobre una base de fusta. La segona, una mica més escatològica, les 90 llaunes tancades i etiquetades amb la inscripció: "Merda d'artista. Net: 30 grams. Conservada al natural. Produïda i envasada el maig del 1961" . Les 90 llaunes, de 5 centímetres d'alçària per 6,5 centímetres de diàmetre, es van vendre a pes, literalment a preu d'or. I per acabar, la tercera obra de Piero Manzoni que em sembla interessant en aquest cas: les Escultures vivents , que no eren més que els mateixos visitants de les seves exposicions, als quals els gargotejava una signatura a la pell amb un retolador, tot convertint-los en obra d'art .

El que va fer Manzoni amb aquestes tres obres va ser ironitzar sobre el valor de l'art, a través d'una burla a la mitificació de l'artista i tot allò que toca (o expulsa). Declarava que el seu propi alè, els seus excrements o qualsevol persona que els seu retolador hagués tocat podien ser art. El món de l'art se'l va creure i li va comprar aquests objectes (o li pagava perquè els signés la pell), i d'aquesta manera ell ens demostrava una bona dosi d'ironia que havia esdevingut més important que la seva pròpia obra. Manzoni criticava també la producció en massa i el consumisme, però per sobre de tot ens donava un toc d'atenció sobre l'excés de protagonisme de l'artista i tot el que és quotidià que l'envolta.

Mig segle més tard, sembla que no haguem après res. A tort i a dret s'obren cases-museus de creadors, pensadors i figures més o menys històriques de totes les disciplines possibles. Només cal que algú mínimament rellevant hagi passat uns quants dies en un indret, que a algú altre ja se li acut de muntar-hi un museu , on sovint es posa més èmfasi en els objectes que el personatge -possiblement- va tocar, com un llapis despuntat o una tassa trencada, i menys en la influència que aquell lloc va poder tenir en l'obra del personatge.

Què és el que el públic vol veure: la brotxa d'afaitar de Chopin o la natura, el cel, la llum de Valldemossa, que el van inspirar a compondre?

Tant li fa si el Greco no va viure a la casa toledana on ara hi ha instal·lat el seu museu. El que importa és que el museu ens mostra les seves obres, que parlen per si soles. Tant li fa quin piano va tocar Chopin, i si es va allotjar a la cel·la 2 o a la 4. El que compta són les seves composicions i fins a quin punt Mallorca va poder influenciar els Preludis que va compondre mentre era allà.

El que roman és l'art, la ciència, el pensament, els fets. El que realment importa és l'obra, no els vestigis del seu creador.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT