Publicitat
Publicitat

El llegat comença avui

LA DAVALLADA. Hi ha cert relat que pretén que CiU ha caigut per un precipici a conseqüència del procés independentista. El vell partit de Pujol ha hagut de canviar-se el nom, renunciar a una part dels seus actius i preparar-se per a una possible travessa del desert. ¿Era inevitable? Repassem els fets. Artur Mas arriba a la Generalitat el 2010 amb 62 diputats. La Generalitat està en fallida i Mas decideix obeir les consignes europees amb unes retallades d’enorme impacte social, amb el suport parlamentari del PP. Mentrestant el carrer es revolta amb el 15-M i amb la sentència de l’Estatut, que dona ales al sobiranisme. Mas convoca eleccions per apropiar-se de l’onada. Perd 12 diputats però el Parlament té una majoria independentista. Es convoca el referèndum, que després és el 9-N; les expectatives de CiU continuen a la baixa, esclaten els casos Palau i Pujol, i Mas s’espavila per ser cap de llista de Junts pel Sí. Victòria àmplia, però la investidura està en mans de la CUP i Mas ha de fer un pas al costat. Mal negoci. Però ¿què hauria passat si el 2012 Mas hagués decidit fer cas omís del carrer, i seguir governant amb el PP? ¿Li haurien anat millor les coses?

LES CAUSES. Els 50 diputats de CiU van semblar una derrota el 2012, però avui dia qualsevol partit català mataria per uns resultats com aquells. No oblidem que, en els mateixos anys, i sense el desgast de governar, el PSC ha passat de 37 escons a 16. En qualsevol cas, les dificultats de CiU no es poden atribuir principalment a errors d’estratègia, sinó a factors objectius: la duresa de la crisi econòmica (que ha penalitzat molts altres governs), els casos de corrupció (davant dels quals ha reaccionat tard i malament), les dificultats per tallar amarres amb el pujolisme i el fet que ERC ha ressorgit amb un lideratge fort, la qual cosa, en combinació amb el protagonisme de la CUP, ha deixat els convergents a la perifèria de Junts pel Sí; així, CiU no ha pogut compensar les fuites de vot moderat cap a PSC, PP i Cs.

EL FUTUR. Els dirigents del nou partit han d’emprendre un camí que es presenta costerut, i tenen ganes de començar a fer-ho com més aviat millor, sense el llast del passat, i convençuts que, si més no, tenen dos actius als quals agafar-se. Un, un planter de joves alcaldes de bona trajectòria; l’altre, un enorme forat en l’espai del centredreta que els partits aliens al catalanisme (PP i Cs) tindran dificultats per omplir. Aquestes són les dues cartes que jugaran quan Junts pel Sí sigui història, i quan la vella guàrdia hagi abandonat realment la primera línia. Però abans el PDECat té una missió importantíssima, que és unificar esforços internament per fer costat a aquells que, amb tantes dificultats, intenten complir el mandat electoral i convocar un referèndum. Si el Procés s’estimba per febleses pròpies, i no per l’agressió externa, ja no se’n podrà donar les culpes a l’herència pujolista. La nova cúpula del PDECat ha d’entendre que tot el que passi a partir d’ara forma part del seu propi bagatge. És ara quan comença a jugar-se el futur.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT