El llegat pendent de Merkel
EL RITME. Ha sigut un estiu molt curt per a Angela Merkel. A finals de juliol la cancellera interrompia les vacances i compareixia davant la premsa just després de l’atac a un centre comercial de Munic. Feia només uns dies de l’intent de cop d’estat a Turquia i la nova primera ministra britànica, Theresa May, visitava Berlín per demanar temps abans de parlar del Brexit. “L’estiu s’ha acabat”, va dir Merkel als periodistes al final de la roda de premsa. La líder d’Alemanya i d’Europa tenia molta feina per fer.
Altre cop el destí de la cancellera està lligat al de la UE. El rellotge alemany està en marxa. Ha sigut un estiu d’ofensiva diplomàtica. Però una ofensiva, al cap i a la fi, que segueix el tempo de Merkel. Ho advertia en una entrevista a una televisió alemanya: “No ens hem de precipitar. Hem de reflexionar amb calma”. El missatge: Berlín escoltarà a tothom: a la nova premier britànica; a Renzi i Hollande; als seus veïns del centre continental -els mateixos que s’hi van enfrontar quan els va demanar de compartir l’acollida dels refugiats que arribaven a la UE-. Merkel busca possibles coalicions a totes bandes perquè ja no té cap aliat segur.
LES URNES. Avui és Alemanya qui ja no creu en Merkel amb la mateixa fe cega de fa 4 anys, quan va revalidar per tercera vegada la cancelleria; quan les mans protectores de Mutti [mama] Angela, la mare que volien tots els alemanys, omplien les grans tanques electorals. Aquell culte a la personalitat de la líder hegemònica d’Alemanya i de la Unió s’ha esvaït.
Ja fa un any del Wir schaffen das, una versió alemanya del Yes, we can, un Podem fer-ho que pretenia reunir el compromís de tot un país amb l’acollida dels refugiats. Merkel, la pragmàtica, va donar una lliçó a Europa, i la UE no la va voler seguir. El seu país es va dividir.
Aquella aposta política ha topat ara amb les urnes. L’ascens del populisme ultraconservador i antiimmigració d’Alternativa per a Alemanya va fent forat i Alemanya viu una crisi profunda d’identitat. La cancellera intenta controlar, altre cop, el tempo. Ara per anunciar si es presenta o no per quarta vegada a les eleccions federals de la tardor del 2017.
LA VISIÓ. No hi pot haver sortida per a la UE sense curar, primer, les ferides internes. Ja no es tracta de discutir sobre quin nivell d’integració europea s’està disposat a acceptar, sinó sobre com es gestionarà la regressió que amenaça tota la idea d’Europa.
La UE de la cancellera ha sigut sempre instrumental. El projecte europeu és vàlid si garanteix seguretat i prosperitat als europeus i, sobretot, als estats membres. El poder hegemònic d’aquesta Europa sempre ha tingut el cap i el cor a Berlín. En el pitjor moment de la crisi financera, Merkel es va imposar com la líder “sense visió i sense il·lusió” d’una UE gairebé “ahistòrica” -com ho resumia aleshores l’analista del Carnegie Julie Dempsey-. Merkel torna a ser la líder imprescindible per a una Unió que viu un desafiament històric. Sense visió, però, els poders de Mutti Merkel -per no parlar de la seva aversió a decidir- seran inútils. Merkel es podria convertir, paradoxalment, en la líder que va perdre Europa. El seu futur polític, el seu llegat a la cancelleria, quedarà definitivament lligat al futur immediat d’una UE en crisi que ella ha governat en solitari.
