Una llengua cada vegada menys pròpia
Situem-nos en la primera reunió d’una AMPA en una escola pública sueca. La cap d’estudis comença a parlar en suec i, a la tercera frase, uns pares aixequen la mà i diuen que, sisplau, parli en anglès perquè no entenen bé el suec. L’escena és inimaginable: si escolaritzes els fills en una escola pública de Suècia, saps que saber suec és el teu problema i que no pots obligar els altres pares a rebre una informació vital per als seus fills en una llengua que no és la seva. Ara mateix a Catalunya cada vegada és més difícil —ja és impossible en moltes escoles— mantenir el català com la llengua vehicular bàsica d’una AMPA.
És molt fàcil d’entendre per què a Suècia, o en altres petits estats o territoris d’Europa —a diferència del que passa aquí—, no es fa violent imposar la llengua pròpia en una reunió de l’AMPA. No costa gens imposar la llengua pròpia en els estats o territoris on la pròpia és també la no marcada, la llengua comuna (l’única que una gran majoria dominen a nivell de nadiu). Seria el cas del suec a Suècia, de l’holandès a Holanda, etc. No és en absolut el cas del català a Catalunya. Aquí la llengua no marcada, la comuna, l’única que la immensa majoria dominen a nivell de nadiu, és el castellà. I és això el que fa que imposar el suec a l’AMPA sueca es percebi com la cosa més lògica i natural del món, i imposar el català a l’AMPA d’aquí es percebi, cada cop més, com una arbitrarietat etnicista i fins i tot racista.
Perquè és veritat —més enllà de les lleis— que, des d’un punt de vista purament comunicatiu, la majoria de pares de l’AMPA sueca saben massa poc anglès perquè fer la reunió en anglès els resulti còmode i àgil: crea dificultats comunicatives a més pares que fer-la en suec. I és també cada dia més cert que en moltes escoles públiques de les zones més densament poblades de Catalunya el que crea menys problemes és fer-la en castellà. I que només impedeix que s’hi deixin anar del tot una llei cada vegada més raquítica i qüestionada i unes minories militants cada dia més petites i mal vistes.
Això no només explica que el català sigui la llengua de l’aula i el castellà la del pati, sinó que cada any en més patis d’escoles catalanes, fins i tot de petits pobles, es parli més castellà. I que no sigui la llengua de l’aula la que estigui sortint als patis sinó la dels patis la que va entrant a les aules i fent de “la immersió” un decorat de cartró pedra.
La nostra política lingüística s’ha basat fins ara en una fal·làcia: la que afirma que dues llengües que es disputen el mateix espai públic en una mateixa societat no estan en conflicte; la que nega que si una avança l’altra retrocedeix.
I algú em dirà que el castellà ja no pot avançar més, perquè gairebé el sap tothom. Fals, segueix avançant. Si una enquesta ben feta ho volgués detectar, constataria que el percentatge de catalans castellanopensants (puguin parlar català o no) va augmentant gradualment. I em sembla que no cal ni dir que la teva llengua, la que sents de debò com a pròpia, és la que fas servir per parlar amb tu mateix.
