Les llengües no són culpables
És una evidència que la Constitució d'una Catalunya independent hauria d'incloure el castellà com a llengua cooficial del nou estat. Seria absurd que la Catalunya sobirana caigués en la temptació de repetir o imitar el que segurament és un dels marcs legals sobre diversitat lingüística més desequilibrats i injustos dels actualment vigents, i que no és altre que el que arrosseguem pel mandat de la Constitució espanyola, que consagra "el deure" de conèixer una sola llengua ("oficial a tot l'Estat") mentre relega "les altres llengües" al trist paper de ser cooficials "a les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus Estatuts" (i les condemna, per tant, al simple dret de ser usades de manera arbitrària). Es va establir així un principi de desigualtat que ha estat minuciosament desenvolupat al llarg dels últims trenta anys mitjançant un extensíssim repertori d'actuacions legislatives, executives i judicials dirigides a assegurar la supremacia del castellà sobre les molestes "altres llengües", l'última de les quals és la sentència del TSJC contra la immersió. Sense aquest principi de desigualtat, i amb una mica de (bona) voluntat política, el conflicte lingüístic que ara patim, capaç d'esgotar la paciència de les ovelles difuntes, segurament es trobaria en una situació molt més raonable. Per a qui es vulgui entretenir llegint sobre models possibles de gestió de la diversitat lingüística, són recomanables les pàgines web d'organismes com l'European Centre for Minority Issues ( www.ecmi.de ), o bé la catalana Linguamón-Casa de les Llengües ( www.linguamon.cat ).
Com bé deia l'altre dia el president Pujol, les xonis de Castefa també formen part del futur de Catalunya, i és preferible que hi hagi molts més "Casadevall Martínez" que no pas "Casadevall Puigdemont" o "Martínez González", perquè això voldrà dir que la integració ha funcionat. Pujol, amb el seu pacocandelisme militant, ha estat sempre lúcid a l'hora d'entendre Catalunya com una realitat complexa, que com a tal necessita una articulació sòlida. I òbviament ara ja no es tracta només dels Martínez, que més o menys tots en som, sinó també de la immigració que arriba a Catalunya des d'arreu del món i que aporta un cabal de diversitat lingüística que hauríem de saber aprofitar. Barcelona, en particular, ho té tot per convertir-se en una de les capitals mundials del multilingüisme, que és una cosa que pot generar competitivitat, llocs de treball, riquesa, exportacions i PIB.
Seguint la filosofia de la immersió lingüística, Catalunya hauria de ser capaç de dotar-se del marc legal perquè el català sigui la llengua vehicular no només de l'ensenyament, sinó de tot el país. Ara bé, vehicular no vol dir hegemònica, que és un concepte propi dels estats nació decimonònics. Un model que el catalanisme ha de saber superar i oblidar, per reforçar-se amb la seva diversitat interna. Començant, òbviament, pel castellà. Les llengües, i els seus parlants, no són culpables; ho són, si de cas, els legisladors.
