Publicitat
Publicitat

De llengües i càlculs de forces

Em va agradar molt el dossier sobre l'ensenyament de la llengua anglesa a Catalunya que l'ARA va publicar diumenge. Tot i que en sóc jutge i part, vull subratllar que aquest diari obre debats interessants i constructius i tracta els seus lectors com a persones adultes i racionals -cosa que, ara mateix, per desgràcia, no poden dir molts altres mitjans-. Queda dit i rubricat. No insistiré en aquest article en les múltiples coses que es van tractar l'altre dia, però sí que em centraré en algun fet que, segons el meu parer, va quedar una mica a l'ombra de la discussió. Començaré per una data que vam commemorar fa ben poc: el 6 de juny del 1944. Al cap i a la fi, aquesta referència cronològica és la clau de l'assumpte tractat diumenge. Em refereixo al victoriós desembarcament aliat a Normandia, per descomptat. Aquell dimarts, tot just aquell dimarts de finals de primavera del 1944, es va decidir que la lingua franca del futur no seria l'alemany, sinó l'anglès.

Shakespeare va ser un immens dramaturg, John Ford va fer pel·lícules excepcionals, The Beatles van revolucionar la cultura popular, etc. Però que ningú s'enganyi: si ara l'anglès és la nova llengua universal és perquè el dimarts 6 de juny del 1944 les tropes angloamericanes es van imposar a les alemanyes a les platges de Normandia (i al cap d'un any van tornar-ho a fer al Pacífic, contra els japonesos). Tot plegat no és cap raresa: és la norma, la regla. Si a Constantinoble es parla turc, i no grec, com havia passat durant segles, no és perquè Plató hagués deixat d'estar de moda, sinó perquè el 29 de maig del 1453 (dimarts també, segons el calendari julià) als otomans els van anar bé les coses. Tot i que fa de mal dir, les llengües s'imposen a hòsties. En tot cas, no els explico tot això per relativitzar les nostrades mancances d'anglès, ni per menystenir la importància econòmica global del coneixement d'aquesta llengua, ni per cap cosa per l'estil. Al contrari: crec que, a mitjà termini, el gruix de l'ensenyament universitari hauria de ser en anglès, i que caldria normalitzar-lo en moltíssims altres àmbits. Per cert: si volen millorar el seu nivell els recomano una pàgina web pensada específicament per a catalanoparlants, auspiciada per Lou Hevly: www.visca.com/ .

Per què els parlo de l'episodi de Normandia, doncs? Perquè en cas contrari no s'entén absolutament res. Per exemple, em va cridar molt l'atenció la creença que l'emissió de pel·lícules en versió original podia corregir substancialment el problema. Segur? Aleshores algú m'hauria d'explicar per què una de les comunitats lingüístiques més puixants dels Estats Units és justament la dels hispanoparlants monolingües. Deu ser que no tenen a l'abast pel·lícules o programes de televisió en anglès. Deu ser això, esclar! Totes les llengües són eines de comunicació, però el seu predomini o decadència es basa, per norma general, en relacions de poder pures i dures. L'anglès es va implantar a una velocitat impressionant a les Filipines, però no a la veïna Hong Kong, que va ser durant cent anys una colònia britànica. Per què? Ambdues comunitats van fer un càlcul de forces intuïtiu, però també clar, i van prendre una decisió més o menys racional: el tagàlog no pesa el mateix que el xinès, en cap sentit. Aquest càlcul de forces abstracte i col·lectiu explica després moltes actituds individuals i concretes.

El llatí va ser durant segles la llengua comuna d'Occident. Més endavant, el doctor Zamenhof (1859-1917) va crear l'esperanto amb l'aspiració que fos un vehicle comunicatiu universal. Les dues tenien en comú el fet de ser un artifici sense parlants nadius, i això no és cap detall trivial: tothom jugava amb igualtat de condicions a l'hora d'aprendre'l i d'emprar-lo. Amb l'anglès (amb el francès, o amb qualsevol altra llengua viva) això no és així. No estic proposant el retorn al llatí o la promoció pública de l'esperanto, però tampoc crec convenient pensar que l'estatus de les llengües és el resultat de la casualitat o de la màgia blanca. Dic això evocant el cínic darwinisme lingüístic del desaparegut Juan Ramón Lodares (1959-2005), per exemple. Segons Lodares, la correlació de forces entre el català i l'espanyol no era degut a les conseqüències de la legislació franquista, posem per cas, sinó a les lleis del mercat, en aquest cas lingüístic. L'aprenentatge de l'anglès és sens dubte un dels grans reptes que té aquest país, però també sembla interessant procurar que certs arguments no ens acabin petant als morros.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT