Publicitat
Publicitat

La llet de la resistència

Tot i que les forces governamentals líbies han matat i ferit centenars de civils durant el setge a la ciutat de Misurata, a l'oest del país, un dels exemples més eloqüents de la còlera del coronel Gaddafi és el bombardeig i destrucció d'una planta lletera. En molt pocs anys, la planta lletera Naseem, propietat d'una família local, va aconseguir el que el règim de Gaddafi no ha fet mai: proporcionar als libis un got de llet decent.

El 1969, quan Gaddafi va arribar al poder, jo tenia cinc anys. Un dels meus primers records de l'època anterior al coronel és el d'un petit Peugeot maniobrant entre la multitud de nens que jugaven al nostre carrer de Bengasi. Un home alt sortia del cotxe, obria de pressa el maleter i passava corrents per cadascuna de les cases abans de tornar a entrar al vehicle. Si parpellejava, jo tenia la sensació que la gerra de llet freda coberta de gotetes havia aparegut tota sola al llindar de la porta.

Però poc després del cop d'estat de Gaddafi, la llet va deixar d'aparèixer per art de màgia a la porta de casa. Es veu que la lleteria pertanyia a "un enemic de la revolució" i la van nacionalitzar. Recordo com el meu pare i jo voltàvem en cotxe buscant un lloc per comprar llet. Al final en vam trobar un, però la porta era tancada i a fora hi havia una renglera d'envasos de plàstic de cinc litres dipositats per veïns assedegats de llet. Això passava a començaments de la dècada dels setanta, quan Líbia produïa uns dos milions de barrils de petroli al dia, un per cada libi.

El 1971, vaig anar d'excursió amb l'escola per veure com havia solucionat el règim de Gaddafi el problema de la llet. A la nova planta lletera estatal Amal hi havia, en una gran nau, uns enormes dipòsits d'acer brillant, i a l'ambient se sentia una olor acre.

Aviat vam descobrir que la llet tenia una qualitat horrorosa, i que era aigualida i una mica amargant. Els libis es van haver de conformar amb llet evaporada i condensada fins que, a finals de la dècada dels noranta, es van obrir els mercats i es va poder importar d'Egipte i l'Aràbia Saudita llet pasteuritzada d'alta qualitat.

El 1979 me'n vaig anar a estudiar als Estats Units i no vaig tornar a Líbia fins al 2000. Després del meu llarg exili vaig anar a comprar menjar i, amb la voluntat d'ajudar els productes locals, vaig agafar un paquet de sis iogurts de la marca Amal. En tots els envasos s'hi veien uns plàtans reproduïts. Vaig preguntar al propietari de la botiga si tenia iogurt natural, a més del de plàtan.

-Quin plàtan?-em va preguntar.

-Aquí hi diu que te gust de plàtan. El vull natural.

-No té gust de plàtan!

-Però aquí, a l'envàs, bé ho diu.

-Quantes vegades l'hi he de dir? -De plàtan, res de res. És natural.

Natural.

No me'l vaig creure i me'n vaig anar sense iogurt. Un cop a casa, vaig explicar l'incident a la meva família. D'entrada, no ho entenien, però després van esclafir a riure. "Amal no ha produït mai una cosa tan refinada com el iogurt aromatitzat", em van dir. La fruita de l'envàs és una broma pesada tan antiga que ja ni veien el plàtan. No van riure gaire estona, però: sense voler, jo els havia recordat com n'era d'horrible tot plegat.

A principis de la dècada del 2000, la planta Naseem de Misurata va intentar canviar aquesta situació. En aquella època Gaddafi començava a introduir a Líbia una economia de mercat, però la majoria de les empreses van anar a parar als seus fills o acòlits, que no rebien gaires pressions per tirar-les endavant. Com que Naseem era una empresa familiar, era diferent, i la llet que feien era bona. A Bengasi i a tot Líbia vam començar a comprar aquesta llet, després iogurt natural i aromatitzat i, finalment, fins i tot gelat.

A Líbia ningú es va sorprendre que aquest èxit comercial es produís a Misurata. És una ciutat molt treballadora, on la gent es lleva a l'alba. Fa poc, per impedir el pas dels tancs de Gaddafi, els combatents de Misurata van omplir de sorra uns contenidors de transport i els van posar al mig del bulevard principal de la ciutat. Tampoc és gens sorprenent que Gaddafi hagi atacat aquesta ciutat i la seva fàbrica, perquè són un símbol de resistència i una demostració del seu fracàs com a líder.

Bengasi és el cor de Líbia, el centre de la seva iniciativa i del seu esperit. Trípoli, més pragmàtica, n'és el cervell. Però les mans del país són Misurata, que casualment és la ciutat ancestral de la meva família.

Torturador per excel·lència, Gaddafi ha sotmès molts pobres desgraciats trencant-los els dits. Però aquesta vegada no se n'ha sortit. Els libis no dubtem que la planta lletera Naseem, ara reduïda a cendres, aviat es reconstruirà. I quan s'hagi acabat aquesta guerra, els habitants de Misurata es dedicaran activament a reconstruir la nació, amb un got de llet al matí que ajudarà el conjunt de la ciutadania a començar a treballar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT