Publicitat
Publicitat

Entre la lletra gran i la lletra petita

Tothom sap que a l'hora de signar un contracte no només cal llegir-ne les parts més importants, sinó que també cal fixar-se en la lletra petita, encara que poques vegades ho fem.

Després de la impactant i emotiva manifestació del dia 11 ja s'han fet moltes lectures i comentaris, i en aquesta ocasió voldria interpretar-la en termes de lletra gran i de lletra petita. Abans, però, permetin-me que els recordi allò que al pot petit hi ha la bona confitura, una visió que practico gairebé cada dia.

Començaré pel més obvi, la lletra gran, pel que podríem definir com la part objectiva. En dret penal en diríem "la part objectiva de la conducta típica", és a dir, la descripció de la conducta prohibida. En aquest cas seria, naturalment, la descripció del que va passar durant la Diada d'enguany.

Fem un cop d'ull als fets: un milió i mig de persones demanen un canvi de la situació de Catalunya; en definitiva, reclamen la independència. Es una realitat que pot agradar més o menys, que es presta a fer-ne interpretacions molt diverses, però que en qualsevol cas ningú no pot obviar. I és que tal quantitat de persones demanant pacíficament i serenament un estat propi és alguna cosa més que un toc d'atenció o el simple pols català.

En segon lloc, el president de la Generalitat, Artur Mas, ho ha entès així i ho ha assumit. Les seves declaracions l'endemà de la manifestació no en deixen cap dubte i no es poden qualificar d'ambigües. És un governant valent, però també respectuós. Va decidir no anar a la manifestació com a representant de tots, però no va dubtar a entendre i a assumir l'endemà i de manera inequívoca el que un nombre molt important de ciutadans de Catalunya havien sortit a demanar al carrer.

Amb lletra clara també cal dir que ens trobem en una decisió que es mou en el terreny polític i no en el jurídic. De fet, ni tan sols cal ser jurista per entendre que la reivindicació sobiranista o independentista de qualsevol territori espanyol no té encaix en l'actual marc constitucional. La reforma legal per canviar-lo seria d'una magnitud tal que, al meu entendre, no hi ha altra sortida que un gran pacte polític. Si s'arribés a conèixer -via referèndum- l'existència d'una voluntat clara i majoritària del poble català per l'opció sobiranista, crec que l'única via possible és un gran pacte polític d'ampli consens que estableixi un full de ruta pactat tant pel que fa al contingut com al temps i la forma d'execució.

Encara que no li agradi al president Mariano Rajoy, encara que consideri que no és el moment "ni d'embolics ni de disputa", aquesta "erupció" no s'ha volgut assumir ni en temps ni en forma. Els símptomes estaven més que clars després de la sentència del Tribunal Constitucional; a hores d'ara sobta que hi hagi tanta gent sorpresa.

Un cop valorada la lletra gran cal fixar-se en la lletra petita, que, en aquest cas, en ser la part subjectiva, identifiquem amb els sentiments. Es tracta, doncs, d'una cosa molt més complexa i delicada d'analitzar.

El professor i sociòleg Juan José Toharia publicava diumenge passat a El País una enquesta interessant sobre els sentiments de catalans i espanyols. Com a dada curiosa i coincident, deia que dos de cada tres espanyols afirmen que la sensació de desafecte a Catalunya no es correspon amb la realitat -consideren que al darrere hi ha un gran malentès per part dels catalans- i que, alhora, dos de cada tres catalans creuen que des d'Espanya no se'ls estima. Naturalment, estem parlant de sentiments, de lletra menuda, la que de vegades no es llegeix i tanmateix conté elements essencials.

De manera que ja no és tan important saber com s'ha arribat a això o si en tot cas hauria estat evitable, sinó acceptar que som on som i que en conseqüència no podem negar el conflicte. Treballar els sentiments individuals o col·lectius és tant o més important que considerar els fets objectius. El problema és que si per analitzar els fets ja resulta difícil la traducció i interpretació, per valorar els sentiments no tenim ni intèrprets ni aparells de traducció simultània. Per tant, crec que ens serà indispensable la mediació d'homes (i també de dones) amb un alt grau de bonhomia.

El sentiment sobiranista a Catalunya ha anat in crescendo en els últims temps. De fet, fa tan sols dos anys el percentatge d'independentistes no arribava al 20% i ara podríem situar-lo al voltant del 50%. Entre aquests hi ha molts, moltíssims, joves que ho viuen com una cosa natural i fàcil, sense culpes ni remordiments: "Si els espanyols no ens volen -diuen-, quin problema hi ha a marxar?" On són les cadenes que ens lliguen amb Espanya? Educats o simplement adaptats a una realitat més efímera (la primerenca ruptura d'un matrimoni, un contracte porqueria o el desnonament d'una vivenda), no entenen la dificultat que pot implicar el fet de trencar amb alguna cosa amb la qual no se senten vinculats.

D'altra banda s'ha de reconèixer que amb la possible creació d'un nou estat aquests joves s'aferren a un concepte polític molt més engrescador, a una possible nova forma de vida. No és que s'enganyin, ells són més conscients que ningú que una Catalunya independent no arreglarà tots els problemes. Per això no només parlen de sobiranisme sinó també de reforma de la democràcia. D'una polis no corrupta, d'una forma d'organització més participativa, en què els partits polítics no tinguin tant poder. En aquest sentit no és estrany, doncs, el paper tan actiu que han tingut algunes associacions com l'Assemblea Nacional per Catalunya. No sé què ens espera en un futur, però l'única cosa que no voldria és que aquest tren acabés en via morta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT