Publicitat
Publicitat

PILOT VERMELL

La lliçó

La mare de sobte es fa forta i es fa gran i em clava la mirada i m'etziba un "Quan el meu fill em mira, sé que he de continuar endavant, ni que sigui per ell".

Són les paraules d'una mare que fa 4 anys tenia una feina, dos fills i molts projectes. Ara viu dels diners que li dóna la seva família per poder preparar una olla de la qual en mengen 3 i no sempre tots i mai tant com voldrien. Fa mesos que s'han acabat els extres i que la calefacció és un luxe. Fa massa temps que cau estabornida pels somnífers que la fan no pensar. Fa una vida que tot això que ara li passa era només l'argument d'una pel·lícula de ciència-ficció. I ara es mira al mirall i ja no nota que li falta una dent, ni que els cabells blancs ja són majoria. Ha deixat de posar-se rímel i ja no recorda si un dia va ser guapa. Però quan ell la mira, ella aixeca el cap i li somriu.

I el seu fill li torna la mirada i la vol protegir. Diu que està tip molt abans d'acabar-se el plat perquè la mare no pensi que passa gana. Repeteix la samarreta de les franges vermelles un dia rere l'altre perquè diu que és la seva preferida i així ella no té tanta pressa per demanar-ne una altra a una amiga. S'esforça a convèncer la mare que no vol anar de vacances enlloc perquè els seus amics també es queden a la ciutat per evitar-li la vergonya de no poder-les pagar o el risc que es quedi sola. I quan ella el mira, ell li somriu.

I així, entre somriures, junts, en silenci, fan camí, dia rere dia, sense saber cap on caminen ni com han arribat a aquesta cruïlla tan malparida. Però l'un per l'altre es van salvant a cada segon que passa, es rescaten sense paraules ni gestos, només amb mirades que els fan aixecar el cap i somriure. Ella té 32 anys i ell 6. Dos vells a qui la vida ja ha ensenyat la lliçó més difícil.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT