Les lliçons del París del Tàmesi
Pot resultar asfixiant la bellesa? París, una ciutat endreçada fins a la perfecció, que confina la classe baixa immigrant en una perifèria invisible i que enllustra totes les seves superfícies fins que desprenen un encant seductor, permet plantejar aquesta hipòtesi.
I molts joves parisencs han votat amb els peus i han marxat a l'altra banda del Canal, al París del Tàmesi, àlies Londres, on hi van no tant per buscar feina (tot i que d'aquests també n'hi ha més, últimament) com pel seu sarau global, és a dir, per la barreja estrident d'innovació i estètica grunge que li falta a un París massa perfecte.
Un nou liceu francès, una nova emissora de ràdio (French Radio London) i una nova circumscripció que inclou el Regne Unit són senyals d'aquest èxode, com ho va ser també la visita la setmana passada del candidat socialista francès, Francois Hollande, també conegut pel nom de Monsieur 75% (més endavant reprendrem aquest punt).
No se sap exactament quants francesos s'hi han traslladat, però més de 300.000 viuen a Londres, que l'han convertit així en la sisena ciutat francesa per nombre d'habitants. La majoria tenen menys de 40 anys. Aprenen anglès i també s'adonen que la globalització és alguna cosa més que el catàleg d'horrors elaborat per l'esquerra francesa durant vint anys.
Una tarda plujosa a Shoreditch fa que sentin la misteriosa estrebada que l'energia exerceix sobre la bellesa i el nervi sobre l'elegància.
Hollande va anar a fer campanya entre tots aquests francesos emigrats de cara a les eleccions presidencials franceses que se celebraran el mes que ve. David Cameron el va desairar, malgrat que el primer ministre britànic havia estat recentment desairat pel president francès, Nicolas Sarkozy: els mandataris europeus, envalentits pel fet d'haver passat unes setmanes sense una crisi fatal de l'euro, ara fan conxorxa per evitar pertorbacions (com ara una victòria d'Hollande) en la delicada operació de rescat de l'euro de Mario Draghi.
A banda d'això, però, Hollande va rebre una bona acollida. A Europa hi ha ganes que prosperi alguna altra cosa que l'austeritat franco-germana i que els banquers, considerats com els dolents d'aquesta edat de les desigualtats, siguin castigats. Hollande ha convertit les finances especulatives en el primer blanc dels seus atacs. "Volia venir aquí a Londres per dir que les finances han d'estar al servei de l'economia per crear riquesa, no per enriquir-se a costa de l'economia real", va dir.
Ningú sensat s'oposaria al fet que les finances estiguin al servei de l'economia i no d'uns quants financers. Però la nova proposta d'Hollande d'imposar un tipus marginal del 75% sobre les rendes superiors a un milió d'euros pertany a la pitjor cara del populisme. El 28 de gener havia declarat que si s'imposés un superimpost als molt rics, el tret sortiria per la culata. "Una taxa punitiva sobre una petita fracció dels contribuents no generaria un gran benefici", va dir.
Al gener Hollande tenia raó, ara no. Aquest cop de timó, tot i que sembla haver-li proporcionat un lleu impuls en les enquestes, torna a plantejar la qüestió del seu temperament. Hollande és molt intel·ligent i té una gran cultura, ¿però és un indecís? Va deixar passar molts anys sense reformar el Partit Socialista francès mentre la resta de l'esquerra europea es desfeia de la lluita de classes per ajustar-se a les demandes de la modernitat i de la globalització.
Un impost del 75%, sumat a la resta d'impostos i càrregues socials, significaria que els rics paguessin més del 100%. Molts dels francesos més rics han marxat. Els que encara no ho han fet ho farien.
La possibilitat de votar amb els peus és evident a Londres, una ciutat que ha sabut trobar la força en el flux mentre París es dedicava a daurar la seva estasi. Hollande necessita personificar una nova esquerra francesa que no voldrà castigar els creadors de riquesa al mateix temps que fa crides al creixement. La seva proposta, però, fa tot el contrari.
L'elecció francesa encara està massa igualada. Sarkozy s'enfronta a alguns dels mateixos problemes que té Barack Obama. N'hi ha de superficials: índex d'atur elevat, poc creixement, dèficits pressupostaris. Però hi ha una qüestió central: cap dels dos no ha estat capaç de trobar la manera de connectar amb el país, fer que aixequi la moral i crear la convicció que arribaran temps millors.
La tasca encara és més feixuga a França, amb la seva tendència al mal humor, que no pas als Estats Units, on parteixen d'un talant general optimista i emprenedor. El fet és que els francesos, igual que els nord-americans, mantenen la distància amb el seu president. A França, en Sarkozy hi perceben massa vulgaritat. Als Estats Units, en canvi, perceben massa tibantor en el president. En aquestes percepcions s'hi amaguen prejudicis més profunds. Als Estats Units tots aquests disbarats consistents a dir que Obama és musulmà o que és un socialista europeu reflecteixen el fort rebuig -reprimit- d'alguns dels seus oponents pel fet que és un afroamericà. A França n'hi ha que veuen Sarkozy com un intrús.
De manera que en teoria Hollande ho hauria de tenir fàcil. Vol que el vegin com a Monsieur Normal. No sembla que ser Monsieur 75% l'ajudi, més aviat el deixa en una posició arriscada. Vol quedar com algú pròxim a la " France profonde " que sent repulsió per l'estil de vida més aviat fatxenda de Sarkozy.
Però França, com suggereix la gran migració a través del Canal, ha canviat. I l'operació Merkozy de salvament de l'euro ha evitat que Europa es desintegrés abans que en prengués les regnes la generació de nous europeus idealistes que viuen al París del Tàmesi. U a zero a favor de la improvisació bulliciosa contra l'ordre elegant.
