Publicitat
Publicitat

Algunes lliçons de la temporada

En les pròximes tres setmanes el Barça aixecarà el tercer títol de Lliga seguit i tornarà a Wembley a disputar amb el Manchester United la Lliga de Campions, que podria ser la tercera en cinc anys. O sigui, que la trajectòria és sòlida, el present és alegre i el futur continua prometent.

Ara que el Madrid ja ha quedat a la cuneta, amb l'únic premi de la Copa, i abans de capbussar-nos definitivament en la il·lusió de la final, és el moment de passar comptes, perquè aquesta temporada Barça i Madrid no han fet més que comparar-se, i val la pena que deixem constància del que hem vist i sentit.

Primer, el joc. El futbol del Madrid és poc generós, no convida gaire a compartir-lo ni a gaudir-lo. És un futbol d'àrees i contraatacs, apte per a incondicionals del club que no sedueix audiències enlloc. Llegit en un retuit ( se non è vero è ben trovato ): "A Baltimore, durant el clàssic, dos americans en un pub: què fan a la tele? Futbol. Qui juga? Barça. Contra qui? Don't know ".

Amb el Barça, el Madrid s'ha acovardit, reduït a la categoria d'aspirant al 0-0, sobre tot a causa del 5-0 del novembre, que mai no ha paït i sempre ha temut. Últimament s'ha posat de moda l'argument que totes les maneres de jugar a futbol són legítimes. Jo crec que no si estem parlant del Madrid, i sobretot, encara tinc més clar que si tothom jugués com els equips de Mourinho, en deu anys s'acabaria el futbol com a espectacle.

Segon, l'estil. Amb el Barça, el Madrid ha estat més que agressiu, particularment violent. Mourinho envia els seus jugadors a la guerra. Ho hem vist al Chelsea, a l'Inter i ara al Madrid. Si el futbol es jugués com el portuguès exigeix als seus homes, els equips acabarien vuit contra vuit.

Tercer, el respecte, una paraula que Mourinho no coneix, ni en la victòria ni molt menys en la derrota. "No el vam portar per fer amics", va argumentar Butragueño al començar la temporada. Enamorat d'ell mateix i consentit pel president que el va fitxar pagant clàusula de rescissió, tots dos del bracet han empetitit aquest any el Madrid. En resum, el dia que el tècnic del Madrid plegui d'entrenar, no deixarà el futbol millor de com l'ha trobat, ni haurà convertit el seu club en una entitat més admirada ni prestigiada, perquè Mourinho converteix el futbol en un assumpte molt desagradable.

Del Barça i de Guardiola es pot dir, justament, tot el contrari. Són maneres d'anar pel món i passar per la vida, I francament, estic encantat que la bona sigui la d'un equip català. El meu benvolgut col·lega Toni Soler escrivia no fa gaire que sempre ha estat en contra d'utilitzar el futbol com a metàfora. Jo no, tots els països alimenten l'imaginari col·lectiu amb metàfores, i és una sort que el futbol, d'enorme capacitat d'atracció de masses, pugui estar difonent un model de treball i de conducta com el del Barça, d'arrel catalana i discurs universal.

Catalunya és molt més gran que un club de futbol, però encara seria més gran si tothom la representés de la manera en què l'està representant davant el món aquests anys el Futbol Club Barcelona.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT