El llistó del catalanisme
Sé que sona extravagant, però si hagués tingut la potestat de fixar el resultat de les eleccions del 20-N, hauria posat exactament els números que han sortit, amb el benentès que la victòria del PP era ineluctable. Fixem-nos-hi bé: Mariano Rajoy ha triomfat, però la seva majoria no és tan impressionant com la que va fer Felipe González el 1982, que també va ser any de "canvi". Tanmateix, ha tret més vots que Aznar en el seu cim, la qual cosa pot servir per estintolar el nou president en una posició més moderada que la que voldria influir l'ultramuntano dirigent de la FAES. D'altra banda, a casa nostra, els dos partits petits han portat campanyes digníssimes, molt argumentades, molt encalmades, que els han valgut una consolidació de la pròpia parcel·la, que redundarà en benefici del debat i la reflexió, ja que podran aportar precisament aquesta visió particular de la jugada.
Queda per analitzar el paper dels dos grans partits catalans, i val la pena de començar pel PSC perquè és el que presenta característiques més interessants. Resulta que el país, Catalunya, ha donat una lliçó als companys socialistes, i no estic segura que n'hagin tret l'entrellat si ens hem d'atenir als missatges que arriben des de les diferents candidatures que competiran en el pròxim congrés. El resultat de les eleccions del 20-N ha estat el final del cicle Montilla, que s'ha caracteritzat per la liquidació, o el silenciament, de l'ànima catalanista del PSC, obligada a cedir tot el protagonisme al partit metropolità. En aquesta etapa, que comença amb la cruel defenestració de Pasqual Maragall, el que coneixem com a "aparell" ha controlat partit, doctrina i dirigents amb una mà uniformitzadora que ha castrat qualsevol deriva imaginativa. I, mentre a Catalunya creixia la consciència de conflicte irresolt amb l'Estat amb fites profundíssimes com la manifestació del juliol, el PSC ha estat més obedient que mai a la voluntat del PSOE.
Aquest esquema de funcionament ha saltat pels aires. I és interessant que això hagi passat. El PSC és un dels partits estructurals del catalanisme, però no ha estat capaç d'entendre que el catalanisme és un acord viu, el llistó del qual varia segons les circumstàncies. El catalanisme sempre és un acord de mínims, aquella mesura que tots -excepte el PP i C's- comparteixen. Aquest acord de mínims és avui més exigent que no ho era fa uns anys: avui, el mínim el marca el pacte fiscal, la resolució de la comissió del Parlament que exigeix una versió catalana del concert basco-navarrès. El PSC s'ha situat fora d'aquest acord: ha anat a seure amb el PP i C's, els dos campions de l'espanyolisme. Dit d'una altra manera, el PSC ha trencat el nou consens del catalanisme. I ho ha fet perquè la reclamació del concert era inviable dins la disciplina del PSOE, com també li va resultar impossible criticar la sentència del Tribunal Constitucional o protestar-la al Congrés dels Diputats.
Que després d'això Carme Chacón fes una campanya de demagògia catalana i horitzó espanyol és anècdota. El seu discurs de després de la derrota, doblat immediatament al castellà perquè el recollissin les televisions d'Espanya, subratlla la mirada cap al PSOE: hi va citar com a únics referents Felipe i Zapatero. Ja veurem com li va, perquè en aquest context presentar-se per Catalunya va ser un error. El que importa és que el PSC, amb l'aposta Chacón, va privilegiar un dels seus electorats, el més hispanocèntric d'imaginari i aspiració, i va resultar que només amb aquest electorat no en té prou per imposar-se a Catalunya. Avui l'electorat metropolità és incompatible amb l'electorat catalanista que el PSC motivava anys enrere, malgrat que segurament no passa a la inversa. El conflicte Catalunya-Espanya exigeix determinació i llibertat d'acció als partits catalans, mentre que el PSC ha projectat la imatge contrària: fer veure que no passa res, que el problema són les retallades -com si caiguessin del cel- i mantenir la disciplina del socialisme espanyol. El país ha canviat i el PSC no se n'ha adonat.
Pel que fa a l'altre gran partit del catalanisme, Convergència, poques paraules: el compromís és ineludible. El pacte fiscal és un concert o no és res. I no s'hi val a renunciar, a deixar-ho per demà, a no plantar-s'hi. Si avui el PSC s'hi juga l'arrelament, Convergència s'hi juga la credibilitat. El país necessita lideratge, però no per quedar-se com està sinó per anar endavant, i això són recursos, competències i un horitzó no pas llunyà de progrés i llibertat. Miri si és senzill, senyor Mas.
