Publicitat
Publicitat

Un llobarro al cap de Creus

Fa unes setmanes, passejant pel Cabo Peñas, a Astúries, l'amo de l'Hotel Casa Maravilla m'explicava que cada cap de setmana ell i el seu fill fan pesca submarina en aquest racó del Cantàbric. Vaig recordar que d'adolescent jo també havia sortit a fer pesca submarina amb el meu pare. Un dissabte de tardor, al cap de Creus, vaig pescar un llobarro preciós. Vaig emergir de l'aigua exultant, aixecant l'arpó amb el peix perquè el veiés el meu pare. L'escena espurnejava pel reflex del sol sobre el peix bellugant-se. "Sóc feliç!", vaig dir al meu pare, que surava al meu costat. "La felicitat no és tan fàcil d'aconseguir", em va respondre. Durant anys vaig estar obsessionat amb aquella resposta, convençut que el meu pare estava equivocat: sí, potser la felicitat com a estadi permanent de vida és cosa de beneits o d'algú extremadament satisfet amb si mateix -un eremita, per exemple-, però la majoria de persones ens hem de conformar sent feliços només en petites píndoles.

Ara, en canvi, donaria la raó al meu pare. La crisi qüestiona el nostre benestar i crea frustració perquè confonem la felicitat amb la satisfacció dels instints primaris: tenir vacances per pescar un llobarro, un bon tiberi, celebrar un gol al Camp Nou, tenir un fill, vendre un immoble... Tot això són satisfaccions primàries. La felicitat va més enllà; és "l'estat d'ànim plenament satisfet", segons el diccionari. La crisi pot servir per descobrir que la felicitat de debò s'hauria de trobar actuant pel bé comú i, sobretot, sent conscients d'un privilegi tan senzill com és el fet d'estar vius.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT