El llot i la saó de l’oasi
En la primera tertúlia de l’any a Catalunya Ràdio, Albert Sáez va insistir en una idea que és la gran esperança mediàtica del 2015. Dita molt breument seria això: com que, gràcies a les xarxes socials, els mitjans tradicionals ja no tenen el monopoli de la informació, es veuran obligats -sobretot els més pesants i costosos- a deixar de passar de puntetes, o fent saltets, sobre els draps bruts d’uns poderosos de qui sovint depèn la seva pròpia supervivència. Si no ho fan, el seu silenci còmplice serà deixat en evidència per l’emergència de mitjans ja només digitals que, aprofitant l’enorme estalvi que això suposa, seran prou independents per fer un periodisme compromès: aquella feina que, parafrasejant George Orwell, té com a objectiu central publicar allò que algú pagaria milions perquè no s’arribés a publicar mai.
Però per engegar aquest cercle virtuós, per fer realitat aquesta desitjable sacsejada democràtica, calen més coses: cal una audiència exigent i preparada que no es deixi entabanar, cal una legislació i una justícia que facin sempre costat a la llibertat d’expressió i calen, sobretot, els periodistes que estimin prou la seva feina per plantar cara a tota mena de pressions.
Estic segur que els tenim però no sé quants en tenim. I no ho sé perquè en afers com el cas Pujol o el Pretòria m’ha arribat molt fluix, massa fluix, alguna cosa que s’assembli a un mea culpa mediàtic. ¿Era, de debò, tan difícil investigar el patent enriquiment sobtat d’alguns alts responsables polítics o del seu cercle més íntim? I si no era tan difícil i no s’ha fet, ¿no ha arribat l’hora de deixar d’estar tan cofois d’alguns mitjans que també estaven enfangats, encara que només sigui per haver mirat tan dòcilment cap a una altra banda, en el llot d’aquest oasi?
Un gran amic meu és l’autor d’un palíndrom preciós amb la paraula oasi. Té forma de definició i fa així: “Oasi: toll i llot i saó”. El toll i, sobretot, el llot amb què a tot l’Estat, i també a Catalunya, es conviu des de la Transició ha deixat una immillorable saó perquè algú que abanderi una radical regeneració democràtica, algú prou nou i jove, pugui convèncer i fins i tot entusiasmar quan esclata contra la casta, exaltat per la noble ira amb què Jesús va expulsar els mercaders del Temple.
Entenc i en bona part comparteixo la desconfiança que aquest messianisme genera en les sensibilitats sobiranistes, però de vegades trobo a faltar en aquestes sensibilitats una mica més d’autocrítica. I no puc deixar de pensar que té una mica de raó qui diu que ser sobiranista no pot voler dir deixar tantes coses, i de vegades coses tan greus, per l’endemà de la independència. Perquè la demagògia més efectiva, la que acaba arrossegant la gent de bona fe, és la que barreja alguna mentida entre moltes veritats. Segurament la millor vacuna contra Podem era haver airejat, quan tocava fer-ho, el llot que ara adoba el seu creixement i fa més incert un ràpid procés d’independència.
