Publicitat
Publicitat

En ma terra del Vallès...

Terenci Moix explicava en algun lloc que, quan encara era un escriptor molt jove, va gosar donar a llegir una obra inèdita a Pere Quart perquè li digués què en trobava. Pere Quart va accedir molt afablement a llegir el llibre, que era una novel·la en castellà. En comentar-la, el gran poeta li va dir al jove Terenci que pensava que seria un molt bon novel·lista, de manera que el va encoratjar a seguir escrivint, i ja posats a demanar, a fer-ho en català. "És que jo, de català, no en sé", es va excusar Terenci Moix. "Oh, per això no s'amoïni -va replicar Pere Quart-. De castellà tampoc, que no en sap, i tanmateix la novel·la és bona".

L'anècdota pot donar una idea de l'actitud que tenia Pere Quart davant la literatura i, per tant, davant la vida. Una actitud irònica -segurament la ironia deu ser l'atribut que tothom associa d'entrada amb ell-, sovint burlesca, però mai, o gairebé mai, amargada ni frívola. Al contrari, Joan Oliver (el seu nom autèntic) va ser sempre un constructor: des de la seva joventut al Grup de Sabadell (quan, en companyia de Francesc Trabal i Armand Obiols, se'n fotien del mort i de qui el vetllava) fins a la figura gairebé patriarcal i totèmica dels seus anys de maduresa, passant pels anys de lluita antifeixista durant la Guerra Civil, l'experiència de l'exili a Xile o l'etapa com a director literari d'Edicions Proa, tot el que va fer Pere Quart van ser aportacions de primeríssim nivell a la construcció d'un país i d'una cultura. La més valuosa de totes, no cal dir-ho, va ser la seva obra de creació com a traductor, dramaturg i, molt particularment, poeta.

Durant els anys seixanta i setanta, molts consideraven que Pere Quart i Salvador Espriu eren els poetes catalans més importants del seu temps. I molt possiblement ho fossin, juntament amb Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet. Però van canviar els temps i les modes, i la mala memòria d'uns i la mala llet d'uns altres van fer que tant Salvador Espriu com Pere Quart passessin de ser quasi venerats a ser negligits i, com aquell qui diu, bescantats. Tant és, perquè la bona poesia -o la gran poesia, si voleu- sempre acaba que s'imposa. Per exemple, avui mateix, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Pere Quart, l'ARA té l'encert (si se'm permet dir-ho sense semblar pilota) de proposar aquest número especial amb poemes del seu Bestiari escampats per les seves pàgines. El Bestiari sens dubte sempre és una molt bona tria, com ho serien tants altres llibres de Pere Quart com Circumstàncies , Saló de tardor i, no cal dir-ho, Vacances pagades . Personalment, jo sempre he tingut una debilitat pel seu primer llibre, Les decapitacions , que ofereix tot de meravelles com ara aquesta, sobre el nazisme: Avia per telèfon una rialla trista / de pur estil marxista. / Bloch l'anomenen els estranys: jo, Sara. / Qui no la desempara? / Per segar roses la destral us cal, / Adolf, brètol total? / Volava el cap de ma companya / pel cel dels crematoris d'Alemanya . Pere Quart, sempre a prop.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT