Estan madurant els 'indignats'?
Arran dels vergonyosos fets del 16 de juny al voltant del Parlament de Catalunya, vaig donar el moviment per mort. Em semblava que l'opinió pública li retiraria la inicial simpatia i que els intel·lectuals que l'havien defensat se n'allunyarien avergonyits. Els intents per incriminar la policia de la violència em van semblar ridículs. En particular, el vídeo penjat a la web de l'ARA semblava sortit d'un laboratori del primer bolxevisme: només un carallot podia deixar-se'n convèncer.
Tanmateix, tres dies després, el moviment era capaç de renéixer amb una massiva manifestació que va resultar immaculadament pacífica gràcies a la intervenció d'un generós servei policial. Immediatament després, l'assemblea es veu obligada a reunir-se a les escales de plaça Catalunya (és a dir, fora de la plaça okupada ) després d'un conflicte amb els que l' okupen (beneitament, l'ARA el qualifica de "petit malentès") i pren dues decisions: dotar-se d'uns delegats i impulsar un referèndum per tal de legitimar-se.
La meva lectura és que el moviment s'estaria orientant en la direcció correcta: per aconseguir influenciar la societat, el moviment no pot sinó separar-se dels elements antisistema, caracteritzats per la violència i per la barra (¿de quina altra manera hem de qualificar la pretensió de viure de la societat sense contribuir-hi?), organitzar-se i utilitzar els mecanismes legals. Amb els antisistema, el moviment caurà en el descrèdit de l'opinió pública i decebrà els seus elements més valuosos, que són gent que prova sincerament de millorar la democràcia. Sense organització, el moviment no tindrà eficàcia. Si aquesta maduració es confirmés constituiria una excel·lent notícia, perquè crec que el moviment pot fer una aportació important a la nostra societat.
Es cert que moltes de les seves propostes són delirants. Sense anar més lluny, la nacionalització de la banca implicaria que aquesta passaria a estar gestionada pel mateix Banc d'Espanya que ara es permet alliçonar la societat sobre com regular el mercat de treball -tema sobre el qual no té cap competència-, però que va ser incapaç -com era la seva obligació- de frenar la participació del sistema bancari espanyol en la bombolla immobiliària. Sembla clar que el remei seria pitjor que la malaltia. Altres propostes són frívoles, com les que suggereixen que la crisi es pot resoldre sense cost per al ciutadà mitjà, o que les retallades de l'estat del benestar són evitables.
Tanmateix, ¿són les propostes del moviment més delirants o més frívoles que les que massa sovint caracteritzen els programes electorals? ¿Són més frívoles les propostes dels indignats que el servei d'AVE entre Toledo i Albacete? ¿O que l'aeroport de Lleida? ¿No és frívola la posició de l'FMI, entre altres institucions venerables, que després d'haver contemplat amb benevolència la formació de la bombolla financera, ara pontifica sobre la necessitat d'accelerar els ajustaments fiscals? Massa sovint hem acceptat que la gestió de la cosa pública es pot tractar com un circ, i ara no ens podem queixar que uns aficionats s'hi apuntin.
Però al costat de propostes carnavaleres, els indignats aporten una legítima i necessària exigència de dignificació del nostre sistema polític. Com molt bé s'ha dit, la millora és necessària, però no hi ha fórmules màgiques per aconseguir-ho. Les llistes obertes, per exemple, poden facilitar l'acostament entre l'electorat i els polítics, però no han ajudat a dignificar el Senat.
En realitat, el que el nostre sistema està demanant a crits és que els nostres polítics siguin seleccionats d'una manera més rigorosa i que, un cop ocupin un càrrec públic, es comportin amb serietat, com si realment fossin el que són: empleats dels ciutadans. Dissortadament, la imatge que els polítics han aconseguit transmetre és la de la manca d'escrúpols - la foto del partit al voltant del darrer implicat en un cas de corrupció és freqüent- i la de la incompetència. No estic segur que els nostres líders siguin conscients del que circula per internet. El meu preferit és el vídeo en què la portaveu del PSOE dóna compte als periodistes de la proposta del govern per allargar l'edat de jubilació (www.youtube.com/watch?v=GkFUq8O3sYY). ¿Qui pot deixar d'indignar-se després de veure'l?
Crec que és inevitable acabar amb dos apunts sobre la política catalana més actual. La severa imatge d'Artur Mas pot no ser la que més agradi als indignats , però és justament la que els temps reclamen. Per altra banda, em sorprèn que al PSC li resulti tan difícil renovar el seu discurs: en tindria prou esporgant el dels indignats .
