La mala consciència en la novel·la

La Real Acadèmia Gallega manté el costum de retre homenatge cada any a la figura d’un literat, aquest any a Xosé Filgueira Valverde. Filgueira va ser un jove universitari galleguista que, quan el Partit Galleguista va participar al Front Popular republicà, se’n va separar i, després del cop d’estat del 1936, es va passar al bàndol franquista, on va ocupar càrrecs polítics durant anys. Després de la mort de Franco, la restauració democràtica i l’autonomia regida per la dreta, va tornar a ser una figura pública. Enguany la commemoració de la seva figura provoca un profund malestar i divisió en la cultura gallega i, al final, tots en quedem descontents.

Llegeixo al New York Times la ressenya d’ El quadern gris de Josep Pla, una obra cabdal de la literatura del jo i veritable monument literari; no fa gaire, però, vaig parlar-li entusiasmat a un amic meu, escriptor català, sobre el seu Viaje en autobús, i de seguida va fer mala cara i em va parlar d’Espriu. Al final, tots dos vam quedar malcontents. Les dificultats de la societat espanyola per fer front al seu passat, la vida sota el franquisme, són evidents.

La incomoditat davant d’aquest passat existeix en cadascun de nosaltres, que ens veiem encarats a conèixer i assumir el passat familiar. Se sol dir que la Guerra Civil va ser fratricida, que aquell esquinç es va produir en una família imaginària, o real. En aquella família n’hi va haver que van matar, que van morir i que van poder van fugir a l’exili. Podríem dir que aquestes persones ocupen el lloc de l’oncle desconegut i fantasmal que forma part d’aquella família imaginària, o real. I nosaltres, els que vam néixer després, aquí i no a l’exili, qui som?

Som els nebots dels nostres oncles assassinats o fugits de la mort a l’exili. I som o bé els fills dels vencedors que van gaudir del botí i el poder, o bé d’aquells que es van quedar si us plau per força, que van sobreviure sota el domini dels vencedors, els admiressin o no. La majoria som fills dels que van haver d’adaptar-se, mirar cap a una altra banda, callar, simular, desfilar, obeir... per sobreviure, primer, i per progressar, després.

El franquisme no va ser “una dictadura”, va ser un règim totalitari que va durar gairebé quaranta anys i va modelar diverses generacions. Cada persona, família o grup social va haver d’encaixar en algun punt d’aquella esfera hermètica i sobreviure al ventre del monstre. No se’ns va permetre viure amb gaire dignitat: aquesta és una veritat tan evident com incòmoda i d’aquí sorgeixen moltes resistències a assumir aquest passat.

Els supervivents van ser la nostra gent gran i això mateix som molts de nosaltres. Els que ens van criar, els que vam criar, els que van desitjar i els que desitgem per a les generacions futures una vida millor. Com podríem no estimar els nostres esforçats pares i mares, com podríem no comprendre’ls i explicar-los. És ben humà. Com podríem no entendre’ns a nosaltres mateixos, els fills dels supervivents. I és probable que, anant per aquest camí, arribem a justificar-los. A justificar-nos.

No obstant això, la feina de l’artista no és explicar o justificar allò que està establert, el que existeix, sinó qüestionar les bases sobre les quals se sosté. No és un deure moral, es tracta del mateix joc de l’art, que és una activitat tan estabilitzadora com desestabilitzadora, que altera les regles del llenguatge i la visió de la realitat. El nostre deure hauria de ser no escriure novel·les com a fills, sinó com a nebots. Rescatar el punt de vista assassinat o negat. Una tasca que xoca amb la ideologia establerta, esclar.

Després de la mort de Franco i fins al començament dels 80 es va rescatar una mica -poc- la novel·lística de l’exili. Van ser èxits editorials i es van adaptar al cine o a la televisió: Réquiem por un campesino español o La forja de un rebelde, per exemple. Va guanyar molta força la idea que el franquisme era pervers i l’origen de la guerra. Van ser set o vuit anys en què tot estava en suspens i sotmès a crítica, uns anys d’una perillosa inestabilitat que calia encarrilar i anul·lar perquè tot tornés a estar sota control. Aquesta breu incorporació de la memòria de l’exili i l’antifranquisme va ser abans que s’estabilitzés un consens ideològic i polític que va dominar durant les següents dècades.

Després del 23-F, un recordatori de les regles del joc permès, un recordatori que no es podia jugar amb l’Estat, és a dir, l’exèrcit i la resta d’estructures íntimes de l’Estat, i després de l’arribada del PSOE al poder, es va fomentar una consciència basada en l’oblit del passat i la celebració del present: “Som un país jove”, “Tenim la millor generació”, “La nostra Transició és un exemple arreu”, “El món admira i enveja la nostra desimboltura i alegria”... Tot un argumentari que ens absolia de culpes i ens alliberava del passat, com nens sense màcula. En realitat, del que ens alliberava era de viure en la realitat, una mena de bogeria.

Després del fugaç oblit dels autors de l’exili, la novel·lística de les noves generacions d’autors nascuts “a dins” va ocupar tot l’espai; uns autors que patien les mateixes incomoditats que els seus conciutadans per repassar el passat personal, familiar i col·lectiu. En aquestes generacions de narradors entraven en contradicció les exigències filials i el deure de l’escriptor.

Lògicament, van acabar imposant-se les visions que negaven o vorejaven la conflictivitat interna. Es van assentar les novel·les que donen un format literari al relat en què es basa el consens de la democràcia espanyola: hi va haver barbaritats en totes dues bandes, val més donar per tancat aquest capítol d’una vegada. Aquesta narrativa ofereix un punt de fuga que convida a situar-nos al marge, ens eximeix d’haver de prendre partit i ens manté moralment impol·luts com a observadors o àrbitres. Com si el passat hagués sigut un assaig errat i destinat a ser abandonat per assajar alguna cosa nova, com si no fos una realitat que encara ens obligava a reparar els danys provocats, com si no fos una realitat que va seguir i segueix operant en el nostre present.

Al costat d’aquesta línia es van publicar altres novel·les que il·lustraven episodis de la repressió franquista durant la guerra i la immediata postguerra. Sovint actuaven com un martirilogi necessari de les víctimes, amb una funció reparadora de la memòria i la moral. Encara que em temo que alguns lectors hi van trobar una identificació còmoda amb la figura de “víctima”, el lector podia identificar-se amb les víctimes de les atrocitats feixistes i, d’aquesta manera, sentir-se també represaliat. Novament, un còmode refugi en la innocència.

En aquest context, el feixisme va relegitimar-se culturalment i es van recuperar figures com César González Ruano, un periodista que representava el Madrid dels vencedors. I, més recentment, en aquesta recerca d’un lloc equidistant se situa la figura de Manuel Chaves Nogales, un periodista republicà que al final es va desenganyar i va contemplar els uns i els altres com si fossin bàrbars enfrontats.

La visió crítica amb tots dos bàndols durant la guerra, amb l’argument d’una “tercera Espanya” per sobre d’extremismes destructius, va criticar tant el franquisme com l’antifranquisme: tots dos eren igual d’antidemocràtics i totalitaris. Aquesta visió va aparèixer en la novel·lística, en l’assaig històric i en l’articulisme intel·lectual de premsa. Un cop més, hi havia un punt de fuga molt còmode: “Ni els uns ni els altres”, “Tots eren antidemocràtics”. Un raonament prou lògic, si no fos perquè es basa en un falsejament pervers de la realitat. És un discurs que, objectivament, convé als poders establerts i m’imagino que també respon a una necessitat psicològica dels intel·lectuals que argumenten posicions semblants. Tot i així, avui aquesta és la visió instituïda i predominant.

Estem vivint un moment de crisi i de canvis profunds en la història espanyola com no es vivia des de la mort de Franco, el final d’una època. Això ens obligarà a mirar-nos amb perspectiva el panorama cultural autocomplaent i autojustificatiu d’aquella època que ja ha fet crisi.