La maledicció d'en Puyal
Un elogi enverinat per a qualsevol professional de la narració futbolística és ser batejat com "el nou Puyal". Acaba resultant una mena de maledicció de l'Antic Egipte. Fa dècades que l'epítet cau sobre joves promeses del periodisme esportiu i, acte seguit, les reclou en un sarcòfag de desconcert i frustració. A partir del moment en què són ungits com el relleu natural del llegendari periodista, les orelles s'afilen, les comparacions proliferen i la pressió desmanega l'aspirant fent evident que de "mestre" només n'hi ha un.
És sorprenent com ens obsessiona buscar successors als nostres referents molt abans que els originals ni tan sols hagin començat a mostrar símptomes de decadència. Sense marxar de l'àmbit esportiu, podem citar fiascos com el del serbi Dragan Ciric, el nou Figo dels Balcans; o l'obsessió al planter del Joventut de Badalona perquè cada jugador sigui el nou Rudy Fernández o el futur Ricky Rubio. Que hi hagi figures de referència és magnífic i necessari. Però res més absurd que pretendre eternitzar-les, buscant desesperadament qui les reemplaci quan ens deixin. Sisplau, no obliguem ningú a esdevenir el nou Buenafuente, no empaitem els talents informàtics per programar el nou Google, desistim de forçar els nous metges a ser coixos i automedicar-se amb vicodina. No val la pena mirar de trobar el nou Marianico el Corto, la nova Núria Feliu o el proper Jorge Wagensberg. Són peces úniques. Emmirallem-nos-hi, aprenguem-ne, però no vulguem fabricar-ne de nous. L'atzar de les combinacions genètiques i les connexions neuronals ens fa únics i diferents, amb habilitats i superpoders per descobrir. Si ens dediquem a voler ser el "nou algú", acabarem convertint-nos en el "vell ningú". Siguem originals. De Puyal, amb un en tenim prou i de sobres.
