Publicitat
Publicitat

El (mal)tractament fiscal, cosa de tots

Catalunya ha de traçar un camí de transició nacional. L'objectiu del pacte fiscal gaudeix d'un consens social molt ampli i transversal.

Artur Mas. Debat d'orientació de política general (27/9/11)

A Catalunya convivim persones per a qui l'autogovern, la llengua i el sentiment nacionals catalans són importants; persones per a qui no ho són tant, i, finalment, persones a qui aquestes realitats resulten hostils. Per tant, quan el president Mas parla de "transició nacional" i lliga aquest concepte amb l'objectiu del "pacte fiscal" és legítim que ho vegin com una fet que o bé els és indiferent o bé fins i tot amenaçador. Es tracta d'una circumstància lamentable, perquè Catalunya no serà capaç de millorar el tractament fiscal que rep de l'Estat espanyol sense haver creat prèviament un consens intern en el sentit que aconseguir aquesta millora és important i de justícia, i això passa per mobilitzar els ciutadans menys catalanistes.

Catalunya forma part d'Espanya i n'és una de les comunitats més riques. Es lògic, per tant, que l'Estat espanyol faci una certa transferència de recursos en perjudici de Catalunya i a favor d'altres comunitats més pobres. El que no és lògic és la magnitud de la transferència, que oscil·la al voltant del 10% (segons l'any i la metodologia utilitzada per mesurar-la) del valor de la producció catalana (el PIB). Pot ser que a molta gent aquesta xifra els digui poc. Intentem expressar-la d'altres maneres:

1. De cada euro que els catalans paguem en forma d'impostos, només tornen a Catalunya aproximadament 45 cèntims.

2. El País Basc, que és més ric que Catalunya, fa una aportació d'entre l'1% i el 2% del seu PIB. És a dir, se'ns exigeix un esforç de solidaritat entre 5 i 8 vegades més gran. Aquesta diferència no només no és lògica, sinó que, contra el que s'afirma frívolament, és manifestament inconstitucional.

3. Contra tota lògica, i contra el que és norma en els països del nostre entorn, després de la transferència Catalunya passa a ser més pobra que altres comunitats que ho eren més abans de la transferència.

(Tots aquests càlculs no els han fet exclusivament economistes de filiació catalanista; també la Fundació de Caixes d'Estalvi, l'Institut d'Estudis Fiscals o el mateix ministeri d'Economia.)

Em resulta impossible acceptar que cap persona que cregui de bona fe en la unitat d'Espanya i en la igualtat dels espanyols pugui deixar de sentir repugnància per aquesta desigualtat de tracte.

Les conseqüències d'aquest maltractament fiscal són fonamentalment dues:

1. Menys dotació d'infraestructures. Qualsevol persona que visiti Madrid amb una certa assiduïtat s'adona del trepidant ritme inversor: l'aeroport més gran d'Europa (però no el que té més trànsit), AVEs en totes direccions, anells de circumval·lació, una densa xarxa de rodalies... I això per a una àrea metropolitana que no és més gran que la de Barcelona, on les inversions, sense ser menyspreables, no són ni de bon tros tan generoses.

2. Menys dotació per a l'escola i per a la sanitat. Hem viscut amb el miratge del nostre excel·lent sistema sanitari, inconscients que no ens el podem pagar. El País Basc pot destinar a sanitat i a educació un 30% més de recursos per ciutadà que Catalunya i no haver de fer-hi retallades.

Evidentment, tot això té a veure amb el finançament de la Generalitat, i amb el fracàs de tots els governs catalans que han cregut que podien arribar a un acord amb l'administració de l'Estat per millorar-lo. Però és important no confondre una cosa amb l'altra. Catalunya podria tenir una Generalitat mal finançada (o no tenir-ne) i rebre un bon tractament fiscal. Tampoc no té a veure amb l'autogovern. Catalunya podria tenir menys autogovern (o no tenir-ne en absolut) i disposar d'un bon tractament fiscal. Finalment, tampoc té a veure amb el fet que els governs de la Generalitat hagin administrat millor o pitjor els seus recursos.

Ara bé, en l'estat de les autonomies, que és el marc polític que té Espanya, és difícil pensar que el dèficit fiscal pugui reconduir-se d'altra manera que millorant el finançament de la Generalitat. Al cap i a la fi, els bascos no tenen dèficit fiscal perquè el seu autogovern està molt ben finançat.

CiU crida la resta dels partits polítics a un ampli consens per aconseguir un pacte fiscal que redreci aquesta situació. ERC s'hi apunta (en la carta d'Oriol Junqueras al president Mas del 26/9/11), però el tema no és aquest, sinó el paper del PSC i del PPC. El primer està buscant unes senyes d'identitat que va perdre fa molt de temps, i que passen necessàriament per defensar principalment els interessos dels que viuen a la perifèria de Barcelona, els que rarament miren TV3 però que depenen de l'escola, de la sanitat i del transport públics. El segon ha de deixar de comportar-se com si fos un partit marginal obsessionat pel castellà i intentar representar els interessos de l'empresariat, que passen per poder disposar d'aquelles infraestructures que l'Estat tan generosament construeix a Madrid: si el Partit Popular vol ser un partit central a Catalunya ha de defensar de debò l'eix ferroviari mediterrani, com ho fa De Cospedal amb l'opció central. Ens agradi o no, el futur del pacte fiscal passa perquè aquests dos partits comencin a comportar-se com a forces madures.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT