Publicitat
Publicitat

El manual del mentider

Si mai ens ve de gust llegir sobre la justificació de la mentida en política, ja des de Plató hi ha abundant bibliografia sobre el tema. Diguem d'entrada que són dues les principals posicions enfrontades: la dels moderats, segons els quals mentir és indispensable en política -només cal recordar el paper de la diplomàcia com a para-xocs en la gestió de conflictes internacionals-, i la dels rigoristes radicals (com sant Agustí o Immanuel Kant), que pensaven que la falta de compromís universal amb la veritat portaria a la dissolució de tots els pactes socials. Els rigoristes creuen que no s'ha de mentir mai, ni tan sols si amaguem un innocent i un assassí ens pregunta on s'ha ocultat.

Però fins i tot els moderats reconeixen que hi ha uns límits per a les mentides polítiques que pot arribar a aguantar una societat. L'alemanya Hannah Arendt, especialitzada en teoria política i a qui de ben segur podem considerar una moderada, va tractar aquest tema el 1971. A "Lying in Politics: Reflections on the Pentagon Papers", un article publicat a The New York Review of Books , documentava les greus mentides del govern nord-americà sobre diversos aspectes de la guerra del Vietnam, i afirmava que mentides sistemàtiques d'aquest calibre són un insult per a la realitat que, si s'estén, degenera en un estil patològic de fer política.

Així doncs, ¿què passa quan un polític menteix sistemàticament sense cap mena de temor que les seves mentides acabin entrant en contradicció? Parlant de la política de la seva època, Jonathan Swift va publicar, el 1712, un pamflet titulat L'art de la mentida política . (O més ben dit, molts creuen que el va escriure ell, però l'atribució de l'autoria encara és un tema objecte de viu debat.) Amb independència de la veritable autoria del pamflet, conté alguns punts dignes de tenir en compte encara avui.

"Hi ha un punt en què el mentider polític és diferent dels altres del mateix ram", afirma l'escriptor, i afegeix que un mentider polític "ha de tenir molt poca memòria" per no recordar que es contradiu i així, segons el públic que tingui en un moment determinat, poder jurar lleialtat als dos bàndols en una disputa acarnissada.

L'escriptor cita "un gran home", famós per la seva habilitat per mentir i dotat d'un "repertori inesgotable de mentides polítiques, que distribueix sense parar quan parla i que, en un exercici d'incomparable generositat, oblida i, en conseqüència, contradiu al cap de mitja hora". "Mai, però -continua-, no se li acut plantejar-se si una proposta és veritable o falsa; només si, en aquell moment o en aquella companyia, li convé afirmar-la o negar-la". Així doncs, afegeix l'escriptor, no té cap sentit que el públic intenti desxifrar la veritable posició d'aquest polític: "Acabaràs decebut, tant si te'l creus com si no".

Segons l'escriptor: "Potser n'hi ha que es pensen que aquest talent no pot ser gaire útil per al polític, o per al seu partit, després d'haver estat exercit i haver esdevingut notori, però estan molt equivocats". Costa molt poc, afirma, escampar les mentides, encara que provinguin d'un mentider conegut per tothom. A més afegeix: "Sovint passa que una mentida, amb una hora que la gent se la cregui, ja en té prou per fer mal… La falsedat vola, i la veritat li va al darrere ranquejant; per això, quan els homes descobreixen l'engany, ja és massa tard".

Aquesta mena de polític em recorda el venedor de cotxes que et diu que un determinat model té tanta capacitat d'acceleració que et poses a 160 per hora sense adonar-te'n. Però aleshores veu que t'estan esperant la dona, la sogra i els fills i immediatament et diu que, d'altra banda, és un cotxe molt dòcil que pot anar tot el dia a 110 per hora sense cap problema.

I finalment afegeix: "I si el compra avui, li regalo les estores".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT