Publicitat
Publicitat

El cinema mut a l’origen de ‘La sabata’ de Josep Palau i Fabre

Dos poemes de Palau i Fabre estan escrits al mateix moment i en el mateix full de paper i comparteixen unes idees clau: la imatge i la nuditat

Tot cercant a l’arxiu de la Fundació Palau documents sobre la relació entre Josep Palau i Fabre i el cinema, em va cridar l’atenció un poema inèdit amb el títol Elegia del cinema mut. El poema, breu, de set versos, no solament parla de la mudesa del cinema sinó també de la mudesa del poeta: “Per ell no sé parlar avui com ho voldria. / Només les mans i els ulls, missatges barroers / parlaven des de mi per si algú els entenia / i jo restava mut com per a sempre més”.

És com si la força de les imatges provoqués la mudesa del poeta: “Quina força, quin pes, em cloïa la boca? / Jo apareixia sol i nu en el meu llenç / explicat en imatges”. La força de les imatges no solament provoca la mudesa del poeta sinó també la seva nuesa. El poeta amb la boca closa apareix sol i nu a la pantalla.

És interessant destacar que al començament del poema hi ha dos versos que l’autor elimina, que acaba tatxant: “Tot s’engrandia en mi, els monstres del meu somni, / s’agegantava en mi, els monstres del meu somni”. Podríem dir que el cinema mut és el que crea les imatges dels monstres del somni del poeta.

El més curiós i significatiu de tot és que aquest poema inèdit, Elegia del cinema mut, està manuscrit justament darrere, al dors, de la primera versió manuscrita de La sabata, datada el 21 de març de 1943, que es conserva a la Fundació Palau. I el que més em va sobtar tan bon punt vaig llegir aquesta primera versió del cèlebre poema de Palau és que té un títol diferent. Es nota que l’autor vacil·la amb el títol. Primer hi ha el títol Imatge tatxat, després el poeta escriu Nuditat, i encara, a sota, torna a escriure Imatge. Així que, en la primera versió que se’n conserva, el poema no tenia encara per títol La sabata. I aleshores vaig constatar que aquests dos conceptes, imatge i nuditat, són dos conceptes essencials del poema que hi ha al dors: l’ Elegia del cinema mut.

A 'La sabata' el poeta ha trobat la seva veu. De la imatge cinematogràfica a la imatge poètica

De manera que no solament els dos poemes estan escrits al mateix moment i en el mateix full de paper sinó que també comparteixen unes idees clau: la imatge i la nuditat, que apareixen al títol de la primera versió coneguda de La sabata.

Calia revisar si hi havia més versions dels dos poemes, de l’ Elegia del cinema mut i de La sabata. I el fet és que no hi ha gaires versions més de La sabata. De seguida el poema queda fixat amb el nou títol de La sabata i serà un dels poemes emblemàtics de Palau i Fabre, i obre el llibre Càncer, que el poeta s’autoedita ja a París, el 1945, sota un nou segell: Edicions de l’Alquimista. Apareix l’Alquimista.

En canvi, sí que hi ha una altra versió del poema Elegia del cinema mut, sense data, amb un text diferent i moltes correccions i versos repetits i tatxats. I amb un text, un contingut, ben interessant:

“Aquells besos ardents, interminables, / que jo allargava encara en el meu somni / i aquell mirar-se dintre d’una mirada... / Desig de part és el desig de l’home / quan encara no és home i puny per ser-ho / per a ser-ho des del fons del seu ésser. / No hi havia hiverns ni primaveres / en aquell món encès que percudia / per a dur la saba a les darreres branques. / Ulls insondables de Gloria Swanson, / ninetes on l’amor precipitava, / vels gairebé sense ulls, sense mirada, / com les conques mig buides d’una estàtua. / I Dolores del Río, vespertina, / amb dos carbons d’acer a la mirada. / Anna May Wong, princesa, puc entrar-vos? / I dit així m’obria el moll del ventre”.

No hi ha dubte que aquesta altra versió del poema identifica clarament de quin tipus de cinema mut es tractava i de com la visió d’aquestes actrius tan característiques del cinema mut, com Gloria Swanson, Dolores del Río o Anna May Wong, encenia el desig amorós i sexual del poeta. “Aquells besos ardents, interminables”, del cinema mut, que el poeta allarga en el seu somni. És important de constatar com es tracta del retrat del poeta adolescent, del “desig de l’home / quan encara no és home i puny per ser-ho / per a ser-ho des del fons del seu ésser”.

L’ Elegia del cinema mut és també l’elegia de l’aprenent de poeta. No debades, Palau i Fabre s’autoedita clandestinament, a Barcelona, el llibre L’aprenent de poeta: 1936-1942, amb data del 1943, al segell La Sirena, creat per ell.

Però el somni, i la impossibilitat de fer realitat el que el cine mut proposa, porta el poeta a la mudesa: “jo restava mut com per sempre més”. El poeta, amb la boca closa, roman sol i nu: “Jo apareixia sol i nu en el meu llenç / explicat en imatges”.

Com a resposta a aquesta situació s’imposa l’autoafirmació contundent del poeta que apareix a La sabata. Al poeta ja no li interessen les actrius del cinema mut, el poeta, com el Baudelaire de Mon coeur mis à nu, prefereix donar el seu cor a una dona barata: “He donat el meu cor a una dona barata”. Ni les actrius del cinema mut ni “totes les noies fines que ronden a ma vora” ja no li donen satisfacció ni consol. Perquè el poeta ja no vol els besos ardents del cinema, del somni, el poeta vol sexe i només el troba en braços d’una prostituta, d’una dona barata. Ho dirà amb una de les imatges més potents i belles del poema: “puix que l’home no plora / pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol”.

Al poeta, amb nom i cognom, Josep Palau, ja no li interessen les ficcions, ni el cinema mut, ni la hipocresia burgesa: ho afirma d’una manera contundent als darrers versos del poema: “No vull més ficcions al voltant de la vida. / Aquella mascarada ha durat massa temps. / Com que us angunieja que us mostri la ferida, / per això deixo encara la sabata en els fems”.

A La sabata el poeta ha trobat la seva veu. De la imatge cinematogràfica a la imatge poètica. A Càncer ha nascut el veritable Josep Palau i Fabre, l’Alquimista. L’ Elegia del cinema mut romandrà inèdita, entre els papers del poeta. És una preciosa mostra de l’evolució personal i poètica de l’autor.

I aleshores, però, d’on surt la imatge de la sabata en els fems? Podria sorgir d’una pintura de Miró, de Dalí, a qui també dedica uns poemes de Càncer. ¿O la sabata prové, tal vegada, d’una imatge del cinema mut? D’un film de Charlot o de Keaton? De moment, encara no ho sabem...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT